APOTEOSIS DE DOMINIQUE VENNER EN NOTRE DAME

Del antiguo griego apo (intensidad, presencia) y theos (Dios, de ahí el nombre de Zeus) la apoteosis, es decir el elevarse hasta el nivel de los dioses, era para los antiguos helenos un privilegio  sólo al alcance de muy pocos héroes.

Dominique Venner la experimentó ayer lunes 21 de mayo en el altar de Notre Dame. Venner amó la vida incluso en el momento en que decidió entregarla como símbolo, escribiendo que tras su gesto no esperaba “más que la perpetuación de mi raza y de mi espíritu”.  Con su acción  Venner se transforma de hombre a mito y golpea las consciencias dormidas, que por un momento volverán a sentir que todo es posible, que nada está definitivamente  perdido, que la victoria espera siempre que estamos dispuestos a conquistarla. Dentro de pocos días –demasiados pocos–  todo volverá  a la normalidad, pero el gesto de Venner permanecerá eternamente en la conciencia colectiva de todos los que luchamos y lucharemos por  Europa y la civilización que de ella ha brotado.

Venner escogió Notre Dame de París para emprender  su camino por los Campos Elíseos, uno de los templos más bellos de Europa que es,  como dejara escrito en su última nota “un lugar altamente simbólico, la catedral de Notre Dame, construida por mis antepasados sobre lugares de cultos de orígenes inmemoriales”, esos cultos de la Galia celta y la Lutecia galo-romana en los que Venner veía reflejada el alma primigenia de la religiosidad europea.

Europeo de lengua francesa, Venner vivió su compromiso con la identidad europea hasta sus últimas consecuencias y se cansó de advertir lo que de peligro mortal tiene, para el futuro de Francia y de Europa, lo que sólo los ignorantes o los  inocentes pueden llamar inmigración y que Venner definió como el proceso de sustitución de la población europea y francesa autóctona por masas de alógenos venidos del Tercer Mundo.  Jean Raspail ya lo advirtió en su Campamento de los Santos.

Venner reflexionó sobre lo que él llamó los treinta años de guerra civil europea (1914-1945) como la causa del declive continental, casi un siglo después Venner nos recuerda que ese declive puede convertirse en irreversible final de una identidad de 30.000 años –así subtitula uno de sus últimos libros– y que se juega su ser o no ser en las dos próximas décadas.

Admirados de la Antigüedad clásica, Venner sentía especial predilección  por la Grecia arcaica reflejada en la Iliada, que él entendida como libro fundador de la personalidad europea y a Homero como el primer poeta de nuestra identidad. Poeta que en griego viene de poietes (aquel que hace, que crea, que realiza). Homero poeta de poetas helenos que  siempre cantaban al ethos –a lo activamente heróico-  que al pathos –lo melancólicamente sentimental, fue la referencia permanente de Venner.

Venner también fue un poeta en el sentido griego que tiene ese sentido. Su vida fue un equilibro activo entre el pensamiento y la acción. Su recorrido político lo convierte en un militante de excepción dentro del campo identitario francés y europeo. Miembro de Jeune Nation, cumplió 18 meses de prisión por pertenencia a la OAS (Organización Armada Secreta), fue fundador de la revista y el movimiento Europa-Action, participó en Occident y fue uno de los fundadores del GRECE, la gran escuela que renovó el pensamiento identitario en los años 70-80. Su nombre fue uno de los que se consideró seriamente para presidir el Front National en 1972.

Posteriormente se dedicó profesionalmente a la Historia, pero  siempre manteniendo los mismos principios ideológicos. Escribió varias obras como: Baltikum , Le Blanc Soleil des vaincus, Le Cœur rebelle , Histoire critique de la Résistance, Gettysburg, Les Blancs et les Rouges , Histoire de la Collaboration, Histoire du terrorisme e Histoire et tradition des Européens.  En funda en 2002 y dirige la redacción de la revista bimestral La Nouvelle Revue d'Histoire, rebautizada como La NRH en 2006, donde intervienen personalidades como Bernard Lugan, Jean Tulard, Aymeric Chauprade, Alain Decaux, François-Georges Dreyfus o Jacqueline de Romilly.

Venner ha elegido la muerte heroica del guerrero y eso merece un funeral como los de su admirado Patroclo. Hagamos todos nosotros de Aquiles.

Sic transit

APOTEOSI DE DOMINIQUE VENNER EN NOTRE DAME

 

De l'antic grec apo (intensitat, presència) i theos (Déu, d'aquí el nom de Zeus) la apoteosi, és a dir l'elevar-se fins al nivell dels déus, era per als antics hel·lens un privilegi només a l'abast de molt pocs herois.

Dominique Venner la va experimentar ahir dilluns 21 de maig en l'altar de Notre Dame. Venner va estimar la vida fins i tot en el moment en què va decidir lliurar-la com a símbol, escrivint que després del seu gest no esperava “més que la perpetuació de la meva raça i del meu esperit”. Amb la seva acció Venner es transforma d'home a mite i copeja les consciències dormides, que per un moment tornaran a sentir que tot és possible, que gens està definitivament perdut, que la victòria espera sempre que estem disposats a conquistar-la. Dins de pocs dies –massa pocs– tot tornarà a la normalitat, però el gest de Venner romandrà eternament en la consciència col·lectiva de tots els que lluitem i lluitarem per Europa i la civilització que d'ella ha brollat.

Venner va escollir Notre Dame de París per emprendre el seu camí pels Campos Elíseus, un dels temples més bells d'Europa que és, com deixés escrit en la seva última nota “un lloc altament simbòlic, la catedral de Notre Dame, construïda pels meus avantpassats sobre llocs de cultes d'orígens immemorials”, aquests cultes de la Gàl·lia cèltica i la Lutecia gal-romana en els quals Venner veia reflectida l'ànima primigènia de la religiositat europea.

Europeu de llengua francesa, Venner va viure el seu compromís amb la identitat europea fins a les seves últimes conseqüències i es va cansar d'advertir el que de perill mortal té, per al futur de França i d'Europa, quelcom que només els ignorants o els innocents poden anomenar immigració i que Venner va definir com el procés de substitució de la població europea i francesa autòctona per masses de alógens vinguts del Tercer Món. Jean Raspail ja ho va advertir en el seu Campament dels Santos. 

Venner va reflexionar sobre el que ell va anomenar els trenta anys de guerra civil europea (1914-1945) com la causa del declivi continental, gairebé un segle després Venner ens recorda que aquest declivi pot convertir-se en irreversible final d'una identitat de 30.000 anys –així subtitula un dels seus últims llibres– i que es juga el seu ser o no ser en les dues properes dècades.

Admirador de l'Antiguitat clàssica, Venner sentia especial predilecció per la Grècia arcaica reflectida en la Iliada, que ell va entendre com lliure fundador de la personalitat europea i a Homero com el primer poeta de la nostra identitat. Poeta que en grec ve de poietes (aquell que fa, que crea, que realitza). Homero poeta de poetes hel·lens que sempre cantaven al ethos –a l'activament heróic- que al pathos –el melancólicament sentimental, va ser la referència permanent de Venner.

Venner també va ser un poeta en el sentit grec que té aquest sentit. La seva vida va ser un equilibri actiu entre el pensament i l'acció. El seu recorregut polític ho converteix en un militant d'excepció dins del camp identitari francès i europeu. Membre de Jeune Nation, va complir 18 mesos de presó per pertinença a la OAS (Organització Armada Secreta), va ser fundador de la revista i el moviment Europa-Action, va participar en Occident i va ser un dels fundadors del GRECE, la gran escola que va renovar el pensament identitari en els anys 70-80. El seu nom va ser un dels quals es va considerar seriosament per presidir el Front National en 1972. 

Posteriorment es va dedicar professionalment a la Història, però sempre mantenint els mateixos principis ideològics. Va escriure diverses obres com: Baltikum , Le Blanc Soleil des vaincus, Li Cœur rebelle , Histoire critique de la Résistance, Gettysburg, Els Blancs et els Rouges , Histoire de la Collaboration, Histoire du terrorisme i Histoire et tradition des Européens. En funda en 2002 i dirigeix la redacció de la revista bimestral La Nouvelle Revue d'Histoire, rebatejada com La NRH en 2006, on intervenen personalitats com Bernard Lugan, Jean Tulard, Aymeric Chauprade, Alain Decaux, François-Georges Dreyfus o Jacqueline de Romilly.

Venner ha triat la mort heroica del guerrer i això mereix un funeral com els de el seu admirat Pàtrocle. Fem tots nosaltres d'Aquil·les.

Sic transit

QATAR FINANÇA UN GRAN MESQUITA A CROÀCIA. PROSSEGUEIX L'OFENSIVA ISLÀMICA ALS BALCANS.

.

El dissabte 4 de maig s'inaugurava en Rijeka (Croàcia) una gran mesquita i un centre musulmà. A l'acte, al que van acudir unes 20.000 persones, molts d'ells musulmans arribats d'altres països, va comptar amb la presència de destacats personalitats com el President croat, Ivo Josipovic, el membre bosnià-musulmà de la Presidència col·legiada de Bòsnia i Hercegovina, Husein Kavazovic, el Mutfí de Croàcia, Aziz Hasanovic, representants oficials de la UE i del govern turc i Monsenyor Enzo Rodinis, bisbe president de la Conferència episcopal a Croàcia, qui en el seu discurs va declarar: “Germans musulmans, el Concili Vaticà II ens ensenya als cristians catòlics que el pla de salvació de Déu abasta també a aquells que reconeixen al Creador, entre ells els musulmans. Reconeixent que mantenen la fe d'Abraham, que estan amb nosaltres en l'adoració de l'únic i misericordiós, que jutjarà a la gent el Dia del Judici”, no obstant això, el prelat catòlic no va fer esment a la situació en la veïna Sarajevo (capital de Bòsnia i Hercegovina) on no s'ha permès construir cap església catòlica.

En lloc destacat va estar present el principal donant de la construcció, l'emir de Qatar, xeic Hamad Bin Khalifa Al-Thani, qui a més representava al Ministeri de Dotacions Religioses i Assumptes Islàmics de Qatar.

La mesquita és la tercera que s'aixequi a Croàcia –país d'immensa majoria catòlica– , després de les de Zagreb i Gunj. El temple consta d'un minaret de 23 metres i està envoltat per un complex de centres de formació religiosa, un ambulatori, una biblioteca, una guarderia i una escola primària musulmanes. El cost total ha estat d'u 10 milions d'euros finançats per la petro-monarquia de Qatar.

L'edificació d'aquesta nova i grandiosa mesquita en Rijeka té un doble especial significat. D'una banda es tracta d'una ciutat situada en les ribes del Adriàtic, és a dir en un dels punts més occidentals dels Balcans que es va mantenir durant segles sota el domini de l'Imperi otomà; d'altra banda la comunitat musulmana de Rijeka –uns 10.000- no són croats islamitzats, sinó musulmans arribats d'altres llocs de l'antiga Iugoslàvia, principalment de Bòsnia i Hercegovina i de Kosovo. Aquestes dues circumstàncies ressalta el caràcter de “reconquesta islàmica de Rijeka”.

Aquesta mesquita és un nou assoliment de Qatar en la seva estratègia de finançar la islamització d'Europa. Des de la construcció mesquites i escoles a la compra d'equips de futbol, l'emirat aliat preferencial d'Estats Units, gasta milions d'euros a subvencionar l'expansió de l'islamisme per Europa occidental i de propiciar el desequilibro permanent en un àrea tan sensible per a la geopolítica europea com són els Balcans, sempre en benefici dels cada vegada més poderosos estats musulmans de la zona, Bòsnia, Kosovo i espacialment Turquia; estats, també aliats preferencials dels Estats Units, en definitiva el gran beneficiari de la islamització, la inestabilitat, la inseguretat i la crisi econòmica i política a Europa.

Enric Ravello
Secretari de relacions nacionals i internacionals de Plataforma per Catalunya.

                                                             *    *    *    *

QATAR FINANCIA UN GRAN MEZQUITA EN CROACIA. PROSIGUE LA OFENSIVA ISLÁMICA EN LOS BALCANES.

El sábado 4 de mayo se inauguraba en Rijeka (Croacia) una gran mezquita y un centro musulmán. Al acto, al que acudieron unas 20.000 personas, muchos de ellos musulmanes llegados de otros países, contó con la presencia de destacas personalidad como el Presidente croata, Ivo Josipovic, el miembro bosnio-musulmán de la Presidencia colegiada de Bosnia-Herzegovina, Husein Kavazovic, el Mutfí de Croacia, Aziz Hasanovic,  representantes oficiales de la UE y del gobierno turco y Monseñor Enzo Rodinis, obispo presidente de la Conferencia episcopal en Croacia, quien  en su discurso declaró: “Hermanos musulmanes, el Concilio Vaticano II nos enseña a los cristianos católicos que el plan de salvación de Dios abarca también a aquellos que reconocen al Creador, entre ellos los musulmanes. Reconociendo que mantienen la fe de Abraham, que están con nosotros en la adoración del único y misericordioso, que juzgará a la gente el Día del Juicio”, sin embargo, el prelado católico no hizo mención a la situación en la vecina Sarajevo (capital de Bosnia-Herzegovina) donde no se ha permitido construir ninguna iglesia católica.

En lugar destacado estuvo presente el principal donante de la construcción, el emir de Qatar, jeque Hamad Bin Khalifa Al-Thani, quien además representaba al Ministerio de Dotaciones Religiosas y Asuntos Islámicos qatarí. 

La mezquita es la tercera que se levante en Croacia –país de  inmensa mayoría católica– , después de las de Zagreb y Gunj.  El templo consta de un minarete de 23 metros y está  rodeado  por un complejo de  centros de formación religiosa, un ambulatorio, una biblioteca, una guardería y una escuela primaria musulmanas. El coste total ha sido de uno 10 millones de euros financiados por la petro-monarquía qatarí

La edificación de esta nueva y grandiosa mezquita en Rijeka tiene un doble especial significado. Por un lado se trata de una ciudad situada en las orillas del Adriático, es decir en uno de los puntos más occidentales de los Balcanes que  se mantuvo durante siglos bajo el dominio del Imperio otomano; por otro lado la comunidad musulmana de Rijeka –unos 10.000- no son croatas islamizados, sino musulmanes llegados de otros lugares de la antigua Yugoslavia, principalmente de Bosnia-Herzegovina y de Kosovo. Estas dos circunstancias resalta el carácter de “reconquista islámica de Rijeka”.

Esta mezquita es un nuevo logro de Qatar en su estrategia de financiar la islamización de Europa. Desde la construcción mezquitas y escuelas a la compra de equipos de futbol, el emirato aliado preferencial de Estados Unidos, gasta millones de euros en subvencionar la expansión del islamismo por Europa occidental y de propiciar el desequilibro permanente en un área tan sensible para la geopolítica europea como son los Balcanes, siempre en beneficio de los cada vez más poderosos estados musulmanes de la zona, Bosnia, Kosovo y espacialmente Turquía; estados,  también aliados preferenciales de los Estados Unidos, en definitiva el gran beneficiario de la islamización, la inestabilidad, la inseguridad y la crisis económica y política en Europa.

Enric Ravello

Secretario de relaciones nacionales e internacionales de Plataforma per Catalunya.

ELECCIONES LOCALES PARCIALES EN REINO UNIDO. ¿QUÉ PENSAR DE UKIP?

Las elecciones locales parciales celebradas en Inglaterra y Gales (Reino Unido) el pasado  3 de mayo, dieron un importante resultado al UKIP. Los resultados no sorprendieron a nadie, el UKIP ya había aparecido en las europeas de 1999, haciéndolo con más fuerza en las  elecciones europeas de 2004 y aumentado en las de 2009. En esta ocasión todas las encuestas señalaba que en estas pasadas municipales recibirían un fuerte apoyo de los británicos descontentos con la UE y partidarios de abandonar las instituciones comunicarías, esa es la Independencia que el UKIP lleva en sus siglas.

Los medios han explicado este resultado electoral como la consecuencia de tres factores: el hastío de los británicos de los partidos tradicionales, su rechazo a la UE y la oposición a la inmigración masiva; lo cual son síntomas indudables muy positivos. Pero si analizamos con más conocimiento y detenimiento la escena política británica y ponemos estos resultados en una perspectiva más profunda, y a la vez más realista, las conclusiones a las que se llegan serían otras.

UKIP el cómplice necesario para parar al BNP.

El UKIP nació en 1993 con Alan Sked, como fundador, una liberal defensor de la globalización y del paradigma mundialista. El  crecimiento inicial de la formación fue lento, siendo “de facto” un grupo de presión entorno al Partido Conservador.

Es en 1999 cuando el UKIP empieza a hacerse fuerte y a aparecer frecuentemente en la escena mediática británica. Precisamente cuando BNP, tras un largo y brillante trabajo de años de Nick Griffin, ponía al nacionalismo británico de nuevo en condiciones de irrumpir electoralmente (tras un letargo de varias décadas después de los éxitos del National Front en los 70-80).  Fue para las europeas de 1999, cuando el BNP pudo presentar por primera vez candidaturas en todo el territorio británico cuando el UKIP también se presentó por primera vez a estos comicios. Entonces el UKIP logró el 6,5% de votos y tres escaños, mientras los nacionalistas sociales del BNP se quedaron en el 1,13% y sin asiento en la Eurocámara.

La implantación del BNP y su progresivo y creciente apoyo entre las clases medias y trabajadoras de británicos autóctonos no paró de crecer en los años siguientes. Así la situación se “complicaba” más para lo políticamente correcto, porque ya en 2004 las encuestas daban clara representación parlamentaria en Estrasburgo para el BNP, lo que hizo saltar las alarmas de los políticamente correcto en las islas británicas y en la Europa comunitaria que temían la irrupción de una formación realmente nacionalista, antimundialista y alternativa como es el partido dirigido por Nick Griffin. Era necesario buscar  algún freno para parar la ascensión del BNP, y ese papel lo jugó plenamente el UKIP, como muestra irrefutable dejamos unas declaraciones de su ya entonces líder al respecto Nigel Farage, por el número de octubre (48) de la revista Sperhead de ese año “Sólo hay un partido en Reino Unido capaz de parar al BNP; ése es el UKIP”, añadiendo “No tenemos nada que ver con el BNP, estamos por el libre mercado, y somos básicamente un partido liberal”, añadiendo calificativos al BNP como “izquierdista” -por proteger los derechos sociales de la población británica- y “racista” –por defender la idea de que sólo la población autóctona debe ser considerada británica-. Intención que Farage ya había manifestado desde el inicio de su presidencia en el UKIP y para la que – él mismo afirma- pidió la ayuda  de la oficial BBC,  “a finales de 2003 fue a la BBC para advertirles de que tenían que dar apoyo al UKIP, de lo contrario el BNP crecería”.

Los resultados electorales de 2004 fueron algo diferentes, si bien el UKIP seguía creciendo con fuerza, llegando al 16% de los votos y 12 actas, el BNP rozó la proeza con un 5% que no le dieron ninguno de los escaños de los que las encuestas hablaban meses antes, la labor mediática había hecho su efecto.

El BNP tuvo que esperar a 2009 para lograr dos escaños en Estrasburgo. Entonces ni siquiera el tándem UKIP-BBC pudieron lograrlo, a pesar de que Farage  había lanzado un llamamiento  ante la BBC y demás medios “oficiales” que de inmediato lanzaron una gran campaña de apoyo al UKIP simultaneada con otra no menos intensa de “demonización” del BNP. Si bien el UKIP subió a 13 eurodiputados, el BNP lograba abrir las puertas de la Eurocámara y como alardeaba el propio Farage “si no hubiera sido por el UKIP, el BNP hubiera logrando muchos más escaños”.

El Viernes Santo del año siguiente y en plena campaña para las elecciones legislativas británicas, Farage declaró en el programa de máxima audiencia Any Question, al que fue gentilmente invitado, que su principal objetivo político había sido y era “impedir que el BNP se convirtiera en un gran partido político”. En esos comicios generales de 2010, ni UKIP ni BNP lograron ningún asiento en el Parlamento de Westminster, pero el BNP superó claramente a UKIP en apoyo popular. Los medios reaccionaron de la forma impulsando todavía más la propaganda favorable el UKIP, que ha recogido los frutos de esto en las elecciones de 2013.

UKIP y la permanencia del sistema.

UKIP no supone ninguna “revolución” en la escena policía británica, ni su resultado cambiará la relación de fuerzas entre formaciones del sistema y formaciones antagónicas.  EL UKIP nació y se concibe a sí mismo como un factor de corrección del establishment británico, simplemente hará virar al Partido Conservador a posturas más derechistas en lo económico y más hostiles a la UE.  En el sistema electoral británica, el UKIP difícilmente logrará un grupo importante de parlamentarios en las legislativas del 2015, y aun lográndolo las declaraciones de Nigel Farage son claras, UKIP sólo forzará a que los tory asuman la exigencia del referéndum sobre la UE defendido por UKIP.

Pocos días después de los comicios municipales la reina Isabel II pidió “mano dura con la inmigración”, mientras que por su parte dos Ministros del gobierno tory, y Philip Hammond, responsable de Defensa y Michael Grove, titular de Educación y persona de máxima confianza del Premier David Cameron, quien ya ha anunciado la celebración del referéndum sobre la permanencia del Reino Unido en la UE para 2017, siempre que su partido gane las elecciones de 2015, para lo que contará con el apoyo, activo o pasivo, del UKIP, estamos seguros.

UKIP anti social y pro-inmigración . El euroescepticismo de la nada.

No sólo es en la cuestión del referéndum europeo en la que el UKIP está condicionando la política de Cameron. También lo está haciendo en los drásticos y anti-populares recortes en gastos sociales acometidos por el ejecutivo tory. Nigel Farage, quien antes de dirigir el UKIP fue miembro del partido Conservador, además de agente de bolsa en la City –centro financiero de la especulación mundial- es, como el partido que lidera, un fanático del ultraliberalismo de inspiración thatcheriana, de la insolidaridad con los británicos más necesitados y del desmantelamiento de lo poco que queda del estado del bienestar en el Reino Unido.

Un tópico lanzado premeditadamente por los medios, es hacer creer que el UKIP es un partido “antiinmigración”  y defensor de la identidad británica. Una media verdad que es una completa mentira. El UKIP sólo ha hablado de “controlar” la inmigración “rebajando” el flujo de llegada de nuevos inmigrantes de las islas británica, dejándolo en un techo de 50.000 al año. Por supuesto nada de repatriaciones, de negación de nacionalidad a los extraeuropeos residente en Reino Unido, de fomento de la natalidad autóctona ni de ligar al nacionalidad al ius sanguinis…. y sí mucho de integración y de respeto a la “multiculturalidad” de los que “ya están entre nosotros”. Curiosamente los inmigrantes que más parecen molestar al UKIP y contra los que sí están lanzando una furibunda campaña de rechazo y odio, son precisamente los inmigrantes procedes de la UE, especialmente búlgaros y rumanos. Campaña en la que tiene una complicidad absoluta del diario conservador Daily Mail. 

En cuento a la salida de la UE que propone el UKIP no se fundamenta en una crítica a la política globalizadora o anti social de la misma. Todo lo contrario, UKIP no pretende salir de la UE por las contradicciones y errores de ésta, sino para aplicar una política todavía más liberal y mundialista en un Reino Unido que dé la espalda a Europa y se acerque todavía más a los Estados Unidos. En euroescepticismos de la nada.

Enric Ravello

Secretario de relaciones nacionales e internacionales de Plataforma per Catalunya.

                                                                      *    *    *    *

ELECCIONS LOCALS PARCIALS A REGNE UNIT. QUÈ PENSAR DE  L'UKIP?

 

Les eleccions locals parcials celebrades a Anglaterra i Gal·les (Regne Unit) el passat 3 de maig, van donar un important resultat a l'UKIP. Els resultats no van sorprendre a ningú, l'UKIP ja havia aparegut en les europees de 1999, fent-ho amb més força en les eleccions europees de 2004 i augmentat en les de 2009. En aquesta ocasió totes les enquestes assenyalaven que en aquestes passades municipals rebrien un fort suport dels britànics descontents amb la UE i partidaris d'abandonar les institucions comunitaries, aquesta és la Independència que l'UKIP porta en les seves sigles.
Els mitjans han explicat aquest resultat electoral com la conseqüència de tres factors: el fastig dels britànics dels partits tradicionals, el seu rebuig a la UE i l'oposició a la immigració massiva; la qual cosa són símptomes indubtables molt positius. Però si analitzem amb més coneixement i deteniment l'escena política britànica i posem aquests resultats en una perspectiva més profunda, i alhora més realista, les conclusions a les quals s'arriben serien unes altres.

UKIP el còmplice necessari per a parar el BNP.

 
L’UKIP va néixer en 1993 amb Alan Sked, com a fundador, una liberal defensor de la globalització i del paradigma mundialista. El creixement inicial de la formació va ser lent, sent “de facto” un grup de pressió entorn del Partit Conservador.
És en 1999 quan l’UKIP comença a fer-se fort i a aparèixer freqüentment en l'escena mediàtica britànica. Precisament quan el BNP, després d'un llarg i brillant treball d'anys de Nick Griffin, posava al nacionalisme britànic de nou en condicions d'irrompre electoralment (després d'una letargia de diverses dècades darrere dels èxits del National Front en els 70-80). Va ser per a les europees de 1999, quan el BNP va poder presentar per primera vegada candidatures en tot el territori britànic quan l’UKIP també es va presentar per primera vegada a aquests comicis. Llavors l’UKIP va aconseguir el 6,5% de vots i tres escons, mentre els nacionalistes socials del BNP es van quedar en l'1,13% i sense seient en l'Eurocambra.
La implantació del BNP i el seu progressiu i creixent suport entre les classes mitjanes i treballadores de britànics autòctons no va parar de créixer en els anys següents. Així la situació es “complicava” més para el políticament correcte, perquè ja en 2004 les enquestes donaven clara representació parlamentària a Estrasburg per al BNP, la qual cosa va fer saltar les alarmes dels políticament correcte a les illes britàniques i en l'Europa comunitària que temien la irrupció d'una formació realment nacionalista, antimundialista i alternativa com és el partit dirigit per Nick Griffin. Era necessari buscar algun fre per parar l'ascensió del BNP, i aquest paper ho va jugar plenament l’UKIP, com a mostra irrefutable deixem unes declaracions de la seva ja llavors capdavantera sobre aquest tema Nigel Farage, pel nombre d'octubre (48) de la revista Sperhead d'aquest any “Només hi ha un partit a Regne Unit capaç de parar al BNP; aquest és l’UKIP”, afegint “No tenim res a veure amb el BNP, estem pel lliure mercat, i som bàsicament un partit liberal”, afegint qualificatius al BNP com a “esquerrà” -per protegir els drets socials de la població britànica- i “racista” –per defensar la idea que només la població autòctona ha de ser considerada britànica-. Intenció que Farage ja havia manifestat des de l'inici de la seva presidència en l’UKIP i per la qual – ell mateix afirma- va demanar l'ajuda de l'oficial BBC, “a la fi de 2003 va ser a la BBC per advertir-los que havien de donar suport a l’UKIP, en cas contrari el BNP creixeria”.
Els resultats electorals de 2004 van ben diferents, si ben l’UKIP seguia creixent amb força, arribant al 16% dels vots i 12 actes, el BNP va fregar la proesa amb un 5% que no li van donar cap dels escons dels quals les enquestes parlaven mesos abans, la labor mediàtica havia fet el seu efecte.
El BNP va haver d'esperar a 2009 per aconseguir dos escons a Estrasburg. Llavors ni tan sols el tàndem UKIP-BBC van poder aconseguir-ho, a pesar que Farage havia llançat una crida davant la BBC i altres mitjans “oficials” que immediatament van llançar una gran campanya de suport a l’UKIP simultanejada amb una altra no menys intensa de “demonització” del BNP. Si ben l’UKIP va pujar a 13 eurodiputats, el BNP aconseguia obrir les portes de l'Eurocambra i com proclamava el propi Farage “si no hagués estat pel UKIP, el BNP hi hagués aconseguint molts més escons”.

El Divendres Sant de l'any següent i en plena campanya per a les eleccions legislatives britàniques, Farage va declarar al programa de màxima audiència Any Question, al que va ser gentilment convidat, que el seu principal objectiu polític havia estat i era “impedir que el BNP es convertís en un gran partit polític”. En aquests comicis generals de 2010, ni UKIP ni BNP van aconseguir cap seient al Parlament de Westminster, però el BNP va superar clarament a UKIP en suport popular. Els mitjans van reaccionar impulsant encara més la propaganda favorable l’UKIP, que ha recollit els fruits d'això en les eleccions de 2013.


 UKIP i la permanència del sistema.

 
L’UKIP no suposa cap “revolució” en l'escena policia britànica, ni el seu resultat canviarà la relació de forces entre formacions del sistema i formacions antagòniques. L’UKIP va néixer i es concep a si mateix com un factor de correcció del establishment britànic, simplement farà virar al Partit Conservador a postures més dretanes en l'econòmic i més hostils a la UE. En el sistema electoral britànica, l’UKIP difícilment aconseguirà un grup important de parlamentaris en les legislatives del 2015, i àdhuc aconseguint-ho les declaracions de Nigel Farage són clares, L’UKIP només forçarà al fet que els tory assumeixin l'exigència del referèndum sobre la UE defensat per UKIP.
Pocs dies després dels comicis municipals la reina Isabel II va demanar “mà dura amb la immigració”, mentre que per la seva banda dos Ministres del govern tory, i Philip Hammond, responsable de Defensa i Michael Grove, titular d'Educació i persona de màxima confiança del Premier David Cameron, qui ja ha anunciat la celebració del referèndum sobre la permanència del Regne Unit en la UE per 2017, sempre que el seu partit guanyi les eleccions de 2015, pel que comptarà amb el suport, actiu o passiu, de l’UKIP, estem segurs.

UKIP anti social i pro-immigració. L'euroescepticisme del no-res.

 
No només és en la qüestió del referèndum europeu en la qual l’UKIP està condicionant la política de Cameron. També ho està fent en els dràstics i anti-populars retallades en despeses socials escomeses per l'executiu tory. Nigel Farage, qui abans de dirigir l’UKIP va ser membre del partit Conservador, a més d'agent de borsa en la City –centre financer de l'especulació mundial- és, com el partit que lidera, un fanàtic del ultraliberalisme d'inspiració thatcherià, de la insolidaritat amb els britànics més necessitats i del desmantellament del poc que queda de l'estat del benestar en el Regne Unit.
Un tòpic llançat premeditadament pels mitjans, és fer creure que l’UKIP és un partit “antiinmigració” i defensor de la identitat britànica. Una mitja veritat que és una completa mentida. L’UKIP només ha parlat de “controlar” la immigració “rebaixant” el flux d'arribada de nous immigrants de les illes britànica, deixant-ho en un sostre de 50.000 a l'any. Per descomptat gens de repatriacions, de negació de nacionalitat als extraeuropeus resident a Regne Unit, de foment de la natalitat autòctona ni de lligar al nacionalitat al ius sanguinis…. i sí molt d'integració i de respecte a la “multiculturalitat” dels quals “ja estan entre nosaltres”. Curiosament els immigrants que més semblen molestar a l’UKIP i contra els quals sí estan llançant una furibunda campanya de rebot i odi, són precisament els immigrants procedents de la UE, especialment búlgars i romanesos. Campanyaa en la qual té una complicitat absoluta del diari conservador Daily Mail.
En conte a la sortida de la UE que proposa l’UKIP no es fonamenta en una crítica a la política globalitzadora o anti social de la mateixa. Tot el contrari, l’UKIP no pretén sortir de la UE per les contradiccions i errors d'aquesta, sinó per aplicar una política encara més liberal i mundialista en un Regne Unit que doni l'esquena a Europa i s'apropi encara més als Estats Units. En euroescepticismes del no-res.

Enric Ravello
Secretari de relacions nacionals i internacionals de Plataforma per Catalunya.

C´s MARKETING SENSE MISSATGE

Durant la setmana passada, el Parlament, va escenificar de nou diverses escenes dignes de les tragicomèdies de Eurípides, amb cor inclòs, però aquesta vegada sense final feliç del tot. En un nou acte d'aquesta permanent mascarada de submissió a les pretensions dels colons islamistes, el Parlament va rebutjar prohibir l'ús públic del burka, sens dubte aquesta és la part tràgica del nou acte. La còmica és que la moció presentada per prohibir l'ús d'aquesta polèmica peça anés per part de C´s, fent-ho amb un fonament jurídic que sabia era inviable que prosperés. Si C´s hagués volgut comptar amb el vot d'altres formacions -com per exemple el PSC- hi hagués fonamentant la seva moció en els mateixos paràmetres que va usar el PSC per aconseguir aquesta prohibició. Si C´s ho va fer apel·lant a una reforma de la Llei Orgànica de la Llibertat religiosa, és perquè només volia fer un gest a la galeria i presentar-se com l'única formació que defensa aquesta prohibició en el Parlament. Era un cop d'efecte propagandístic no una decisió política meditada i buscant l'interès comú.

L'endemà, va haver-hi un segon acte d'aquesta pesada tragicomèdia, quan el Parlament va rebutjar limitar l'accés d'immigrants il·legals a l'assistència sanitària gratuïta. De nou l'esmena havia estat proposada per C´s. I de nou, estem segurs, que la seva intenció era fer un altre gest a la galeria, però aquesta vegada ens va deixar encara més clar a quina galeria van dirigits els seus gestos. La moció presentada per C´s era pràcticament calcada que la que regia PxC al seu programa electoral. La similitud és tal que cal descartar qualsevol casualitat. 

La conclusió ve per si mateixa. C´s està “robant” temes i fins i tot propostes concretes a PxC, en una estratègia clara d'atreure al seu electorat. Amb aquesta estratègia C´s voldria augmentar el seu nombre de vots en les properes eleccions catalanes –que potser siguin abans del que tots pensem– i, sobretot, preparar-se per aconseguir una fort representació municipal i un fort teixit de regidors, vital per a la continuïtat a mitjà termini del seu partit, i del que ara manca. Els estrategues de C´s ho tenen clar: aquest teixit volen fer-ho a costa de PxC.
Ofensiva que PxC pot desactivar contestant sobre tres eixos concrets

1-Mantenir el missatge ferm i clar. Assenyalar la immigració com un procés de substitució demogràfica que afecta al present i sobretot al futur de Catalunya, i que amenaça amb provocar una inversió antropològica de la nostra població autòctona per immensos contingents de població vinguts del Tercer Món i diametralment aliens a la nostra cultura i la nostra forma de ser. Assenyalant com a fal·làcia infantil i estupidesa supina el terme integració, doncs -a més de ser una quimera irrealitzable- , suposa acceptar a aquests centenars de milers d'extraeuropeus a condició que es “integrin”, entenent-se per integrar-se que vesteixin més o menys a l'europea, ens llevin els nostres lloc de treball i arruïni el nostre Estat del benestar. Amb un 25% d'atur què significa això que vinguin immigrants a “integrar-se”? Quan 1 de cada 4 joves d'entre 15 i 29 anys que viuen a Catalunya és estranger no és hora de parlar d'integració sinó… de repatriació.

De la mateixa manera cal assenyalar a la immigració com una de les conseqüències de la mundialització i un element usat conscientment per rebaixar les condicions salarials i socials de les masses de treballadors catalans (i de tota Europa occidental). La “integració” tan volguda per C´s significa simplement admetre aquest joc i “integrar” aquests centenars de milers d'immigrants al nostre mercat laboral, a costa de minvar la nostra capacitat adquisitiva, augmentar l'índex d'atur i demolir el futur de protecció social que tants anys d'esforç i treball ens havia costat construir
Sens dubte el tema del burka és important, però reduir a això el gravíssim problema de la immigració, és usar vel per tapar una problemàtica de transcendental importància.

http://enricravello.blogspot.com.es/2012/09/el-burka-y-el-debate-sobre-la.html

2-Mantenir i augmentar el suport del vot identitari català i catalanista. Un espai al que C´s mai podrà accedir amb les seves constants posicions de lateralització i subordinació de la llengua catalana i les seves postures centralistes que li redueixen i delimiten clarament el seu espai electoral.
Per contra PxC sempre ha mantingut una clara defensa de la llengua i els drets històrics de Catalunya -com ha declarat en nombroses ocasions el propi Josep Anglada- lògica en un partit identitari català i que li permet créixer en un electorat vetat per a C´s, per demèrits propis

3- Suplir la falta de mitjans amb voluntat i treball. És curiós constatar que el suposat partit “rebel” gaudi d'un massiu suport mediàtic especialment de la premsa madrilenya i de diverses cadenes de televisió. Una dada més que confirma el que sempre hem afirmat, que C´s és només una pseudoalternativa construïda i controlada per la classe dirigent política-mediàtica amb intenció enganyosa, ja se sap perquè quan arribi el moment “tot canviï perquè tot segueixi igual”.

http://www.enricravello.blogspot.com.es/2012/11/el-programa-de-cs-nada-sobre-la-crisis.html

Aquest avantatge que la classe dirigent dóna a C´s ha de ser suplert amb treball diari al carrer, i també amb treball constant des dels nostres mitjans d'internet per assenyalar a C´s i dir allò de la famosa obra d'Hans Christian Andersen: “el príncep està nu”; “C´s és màrqueting buit, sense idees ni alternatives reals als seriosos i transcendents problemes als quals Catalunya s'enfrontarà en els proper anys”.

http://enricravello.blogspot.com.es/2012/03/upyd-y-cs-lalternativa-controlada.html

 Enric Ravello

Secretari de relacions nacionals i inernacionals de PxC

                                                         *     *     *     *

C´s MARKETING SIN MENSAJE

Durante la semana pasada, el Parlament, escenificó de nuevo varias escenas dignas de las tragicomedias de Eurípides, con coro incluido,  pero ésta vez sin final feliz del todo. En un nuevo acto de esa permanente mascarada de sumisión a las pretensiones de los colonos islamistas, el Parlament rechazó prohibir el uso público del burka, sin duda ésta es la parte trágica del nuevo acto. La cómica es que la moción presentada para prohibir el uso de esta polémica prenda fuese por parte de C´s, haciéndolo con un fundamento jurídico que sabía era inviable que prosperara.  Si C´s hubiera querido contar con el voto de otras formaciones -como por ejemplo el PSC- hubiera fundamentando su moción en los mismos parámetros que usó el PSC para lograr esta prohibición. Si C´s lo hizo apelando a una reforma de la Ley Orgánica de la Libertad religiosa, es porque sólo  quería hacer un gesto a la galería y presentarse como la única formación que defiende esta prohibición en el Parlament. Era un golpe de efecto propagandístico no una decisión política meditada y buscando el interés común.

El día siguiente, hubo un segundo acto de esta cansina tragicomedia, cuando el Parlament rechazó limitar el acceso de inmigrantes ilegales a la asistencia sanitaria gratuita. De nuevo la enmienda había sido propuesta por C´s. Y de nuevo, estamos seguros, de que su intención era hacer otro gesto a la galería, pero esta vez nos dejó aún más claro a qué galería van dirigidos sus gestos. La moción presentada por C´s era prácticamente calcada que la que regía PxC en su programa electoral. La similitud es tal que hay que descartar cualquier casualidad.

La conclusión viene por sí misma. C´s está “robando” temas e incluso propuestas concretas a PxC, en una estrategia clara de atraer a su electorado. Con esta estrategia C´s querría aumentar su número de votos en las próximas elecciones catalanas –que quizás sean antes de lo que todos pensamos– y, sobre todo, prepararse para lograr una fuente representación municipal y un fuete tejido de concejales, vital para la continuidad a medio plazo de su partido, y del que ahora carece. Los estrategas de C´s lo tienen claro: ese tejido quieren hacerlo a costa de PxC.

Ofensiva que PxC puede desactivar contestando sobre tres ejes concretos

1-Mantener el mensaje firme y claro. Señalar la inmigración como un proceso de sustitución demográfica que afecta al presente y sobre todo al futuro de Cataluña, y que amenaza con provocar una inversión antropológica de nuestra población autóctona por inmensos contingentes de población venidos del Tercer Mundo y diametralmente ajenos a nuestra cultura y nuestra forma de ser. Señalando como falacia infantil y estupidez supina el ´termino integración, pues  -además de ser una quimera irrealizable- , supone aceptar a esos cientos de miles de extraeuropeos a condición de que se “integren”, entendiéndose por integrarse que vistan más o menos a la europea, nos quiten nuestros puesto de trabajo y arruine nuestro Estado del bienestar. Con un 25% de paro ¿qué significa eso de que vengan inmigrantes a “integrarse”? Cuando 1 de cada 4 jóvenes de entre 15 y 29 años que viven en Cataluña es extranjero no es hora de hablar de integración sino… de repatriación.

Del mismo modo hay que señalar a la inmigración como una de las consecuencias de la mundialización y un elemento usado conscientemente para rebajar las condiciones salariares y sociales de las masas de trabajadores catalanes (y de toda Europa occidental). La “integración” tan querida por C´s significa simplemente admitir ese juego e “integrar” esos cientos de miles de inmigrantes en nuestro mercado laboral, a costa de mermar nuestra capacidad adquisitiva, aumentar el índice de paro y demoler el futuro de protección social que tantos años de esfuerzo y trabajo nos había costado construir

Sin duda el tema del burka es importante, pero reducir a eso el gravísimo problema de la inmigración, es usar velo para tapar una problemática de transcendental importancia.

http://enricravello.blogspot.com.es/2012/09/el-burka-y-el-debate-sobre-la.html

2-Mantener y aumentar el apoyo del voto identitario catalán y catalanista. Un espacio al que C´s jamás podrá acceder con sus constantes posiciones de lateralización y subordinación de la lengua catalana y sus posturas centralistas que le reducen y delimitan claramente su especio electoral.

Por el contrario PxC siempre  ha mantenido una clara defensa de la lengua y los derechos históricos de Cataluña -como ha declarado en numerosas ocasiones el propio Josep Anglada- lógica en un partido identitario catalán y que le permite crecer en un electorado vetado para C´s, por deméritos propios

                                                                                         

3- Suplir la falta de medios con voluntad y trabajo. Es curioso constatar que el supuesto partido “rebelde” goce de un masivo apoyo mediático en especial de la prensa madrileña y de varias cadenas de televisión. Un dato más que confirma lo que siempre hemos afirmado, que C´s es sólo una pseudoalternativa construida y controlada por la clase dirigente política-mediática con intención gatopardesca, ya se sabe para que cuando llegue el momento “todo cambie para que todo siga igual”.

http://www.enricravello.blogspot.com.es/2012/11/el-programa-de-cs-nada-sobre-la-crisis.html

Esta ventaja que la clase dirigente da a C´s debe ser suplida con trabajo diario en la calle, y también con trabajo constante desde nuestros medios de internet para señalar a C´s y decir aquello de la famosa obra de Hans Christian Andersen: “el príncipe está desnudo”; “C´s es márketing vació, sin ideas ni alternativas reales a los serios y transcendentes problemas a los que Catalunya se enfrentará en los próximo años”.

http://enricravello.blogspot.com.es/2012/03/upyd-y-cs-lalternativa-controlada.html

Enric Ravello

Secretario de relaciones nacionales e internacionales de PxC

LOS ULTIMOS DÍAS DEL MUNDO BLANCO SEGÚN THE GUARDIAN

“Los últimos días del mundo blanco”. El titular no está sacado de ninguna web anónima, de ningún cenáculo xenófobo, ni de ningún profeta del supremacismo blanco. El titular corresponde a un artículo aparecido  en el  correcto, prestigioso, conservador y políticamente correcto diario británico The Guardian el pasado 3 de septiembre de 2000. Cuando un diario como The Guardian se atreve a publicar un título tan polémico,  es que la evidencia es de tal magnitud que la propia prensa “correcta”, ni puede pretender ignorarla eternamente. El artículo fue publicado, pero como todos sabemos estos trece años transcurridos desde entonces la situación no ha hecho más que agravarse y los días que le quedan al “mundo blanco” son aún menos.

El artículo hace referencia inicialmente a la inmersión demográfica en California, donde en 2000 los blancos anglo-sajones cayeron al 49.8% de la población, siendo hoy su porcentaje aún menor. El texto nos recuerda que en 1970 el porcentaje de blancos californianos era del 80%, y aunque en esta cifra se incluía también a los blancos de idioma castellano, el porcentaje de éstos es muy bajo, siendo la inmensa mayoría de los llamados “hispanos” de raza no blanca. Es decir, -y en esos insiste el artículo- con ritmos migratorios e índices de natalidad como los que ha experimentado California, tres décadas es suficiente tiempo como para invertir la composición antropológica de un territorio.

El mismo artículo señala que esta situación tenderá a generalizarse en todos los Estados Unidos, lo que terminará por crear graves tensiones internas que desembocarán en procesos secesionistas de naturaleza étnico-racial secesionistas en un próximo futuro.

Sigue el texto haciendo una comparación entre la inmersión demográfica en California con lo que está sucediendo en Europa occidental, aunque aquí las cifras exactas son más difíciles de saber. Sólo Renio Unido y los Países Bajos permiten hacer estadísticas según clasificaciones  “raciales”, mientras que en el resto de países, la censura de lo “correcto”  permite hablar como máximo de “inmigrantes” –cifras que a menudo se “maquillan”- y cuando estos inmigrantes extraeuropeos logran la nacionalidad del país de acogida, ya no son rastreables en las estadísticas de composición demográfica. Es decir, en Europa occidental  la situación es mucho más grave de lo que el índice de “inmigrantes” puede dar a entender.

Situación que el artículo ilustra con ejemplos puntales como los de Alemania, Italia y sobre todo Londres y Reino Unido, recogiendo unas palabras del líder del BNP Nick Grifin de profundo sentido histórico “no tengo ninguna duda de que en el presente siglo, la población blanca será minoritaria en todos los países del mundo” señalando que nadie se atreve a llamar “genocidio” a este proceso de eliminación de la población blanca.

El Estado español no escapa a este proceso destructivo de la identidad y la población autóctona, la inmigración, iniciada durante el gobierno de Aznar y agravada durante el de Zapatero y ahora mantenida por el Mariano Rajoy y su equipo de ineptos, ha supuesto un profundo impacto demográfico en un corto lapso de tiempo, sin precedentes en la historia. Más grave aún es la situación en Cataluña donde la necedad e inconsciencia de los gobiernos de CiU abrieron la puerta a una avalancha inmigratoria a la que el Tripartit puso alfombra roja y subvenciones millonarias, nefasto error que ha continuado Artur Mas y su “ideólogo” de la inversión demográfica antieuropea, el nefasto Ángel Colom.

Volviendo al título del artículo publicado en The Guardian, tristemente no podemos más que confirmar el pronóstico que hace. Estamos ante el fin del mundo blanco y de la civilización  europea, con las actuales tendencias migratorias y demográficas, el plazo de supervivencia no es muy largo. Pero en la Historia nunca hay nada escrito, hay tiempo para evitar nuestro final, y hay gente con voluntad para luchar por ello: nosotros los identitarios.

Enric Ravello                  

Secretario de relaciones nacionales e internacionales de Plataforma per Catalunya

                                                               *    *    *   * 

ELS DARRERS DIES DEL MÓN BLANC SEGONS THE GUARDIAN

 

“Els últims dies del món blanc”. El titular no està tret de cap web anònima, de cap cenacle xenòfob, ni de cap profeta del supremacisme blanc. El titular correspon a un article aparegut en el correcte, prestigiós, conservador i políticament correcte diari britànic The Guardian el passat 3 de setembre de 2000. Quan un diari com The Guardian s'atreveix a publicar un títol tan polèmic, és que l'evidència és de tal magnitud que la pròpia premsa “correcta”, no pot pretendre ignorar-la eternament. L'article va ser publicat, però com tots sabem aquests tretze anys transcorreguts des de llavors la situació no ha fet més que agreujar-se i els dies que li queden a el “món blanc” són encara menys.

L'article fa referència inicialment a la immersió demogràfica a Califòrnia, on en 2000 els blancs anglo-saxons van caure al 49.8% de la població, sent avui el seu percentatge encara menor. El text ens recorda que en 1970 el percentatge de blancs californians era del 80%, i encara que en aquesta xifra s'incloïa també als blancs d'idioma castellà, el percentatge d'aquests és molt baix, sent la immensa majoria dels anomenats “hispans” de raça no blanca. És a dir, -i en aquests insisteix l'article- amb ritmes migratoris i índexs de natalitat com els quals ha experimentat Califòrnia, tres dècades és suficient temps com per invertir la composició antropològica d'un territori.

El mateix article assenyala que aquesta situació tendirà a generalitzar-se en tots els Estats Units, la qual cosa acabarà per crear greus tensions internes que desembocaran en processos secessionistes de naturalesa ètnic-racial secessionistes en un proper futur.

Segueix el text fent una comparació entre la immersió demogràfica a Califòrnia amb el que està succeint a Europa occidental, encara que aquí les xifres exactes són més difícils de saber. Només Regne Unit i els Països Baixos permeten fer estadístiques segons classificacions “racials”, mentre que en la resta de països, la censura de el “correcte” permet parlar com a màxim de “immigrants” –xifres que sovint es “maquillen”- i quan aquests immigrants extraeuropeus aconsegueixen la nacionalitat del país d'acolliment, ja no són rastrejables en les estadístiques de composició demogràfica. És a dir, a Europa occidental la situació és molt més greu del que l'índex de “immigrants” pot donar a entendre.

Situació que l'article il·lustra amb exemples puntuals com els de Alemanya, Itàlia i sobretot Londres i Regne Unit, recollint unes paraules del líder del BNP Nick Griffin de profund sentit històric “no tinc cap dubte que al present segle, la població blanca serà minoritària en tots els països del món” assenyalant que ningú s'atreveix a anomenar “genocidi” a aquest procés d'eliminació de la població blanca.

L'Estat espanyol no escapa a aquest procés destructiu de la identitat i la població autòctona, la immigració, iniciada durant el govern d'Aznar i agreujada durant el de Zapatero i ara mantinguda pel Mariano Rajoy i el seu equip de ineptes, ha suposat un profund impacte demogràfic en un curt lapse de temps, sense precedents en la història. Més greu encara és la situació a Catalunya on la neciesa i inconsciència dels governs de CiU van obrir la porta a un devessall immigratori a la qual el Tripartit va posar catifa vermella i subvencions milionàries, nefast error que ha continuat Artur Mas i el seu “ideòleg” de la inversió demogràfica antieuropea, el nefast Ángel Colom.

Tornant al títol de l'article publicat en The Guardian, tristament no podem més que confirmar el pronòstic que fa. Estem davant la fi del món blanc i de la civilització europea, amb les actuals tendències migratòries i demogràfiques, el termini de supervivència no és molt llarg. Però en la Història mai hi ha gens escrit, hi ha temps per evitar el nostre final, i hi ha gent amb voluntat per lluitar per això: nosaltres els identitaris.

Enric Ravello
Secretari de relacions nacionals i internacionals de Plataforma per Catalunya

ARTUR MAS, CENT DIES ALS LLIMBS

Artur Mas complia recentment 100 dies al capdavant del govern. El període de treva que oposició i mitjans de comunicació solen atorgar als presidents de Governs ha caducat. Aquests cent primers dies solen servir per observar amb tranquil·litat i magnanimitat els primers gestos i actuacions que marcaran el ritme de la resta dels quatre anys de govern.

Aquests 100 dies han estat una dosi excessiva de paciència. Només han servit per demostrar el que ja anunciem en la campanya electoral, que Artur Mas està als llimbs i que el seu progressiu allunyament de la realitat porta el mateix ritme que el de pèrdua de vots de CiU en les enquestes: vertiginós.

Mas ha volgut ignorar la greu crisi econòmica i social que agreuja cada dia de forma més angoixant la vida de les famílies catalanes que ja no poden seguir confiant en les polítiques neoliberals i destructives de CiU. Mesures que només imposen sacrificis a funcionaris, classes mitjanes i populars sense cap efecte positiu sobre l'atur o l'economia. Ja ningú pot creure's el conte de el “ajust avui per créixer matí”.

Mas ha volgut ignorar que amb la seva estratègia de suports polítics i pactes de legislatures, CiU cedeix la iniciativa política a ERC i ja no és ell qui pot marcar els temps de la política catalana, sinó que passa a una posició subordinada i depenent. El pitjor error que pot cometre un estratega: cedir la iniciativa a un rival. Els resultats d'aquesta malaptesa també es veuen clarament reflectits en les enquestes.

Mas ha volgut ignorar que no es pot liderar cap procés com el qual ell pretén liderar des de la corrupció permanent. CiU és avui el paradigma del nepotisme les corrupteles l'abús de poder i l'espoli de les arques públiques. Mas hauria d'entendre que això destrueix la seva legitimitat per liderar i construir qualsevol procés de cap tipus.

Però quan surt del limb, Mas té la dubtosa habilitat de ficar-se en un laberint sense sortida.
Laberint sense sortida en regalar el protagonisme polític a Oriol Jonqueras, que aviat li superarà en popularitat i índex de confiança.

Laberint sense sortida en demanar un govern de concentració amb PSC i ERC, alguna cosa que sap és inviable.

Laberint sense sortida en acusar al Tripartit de ser el culpable del deute que arrossega la Generalitat ( té molt de cert) para després demanar formar govern precisament als dos socis principals d'aquell Tripartit.
Laberint sense sortida en seguir apostant per uns pressupostos i una política neoliberal que farà més difícil i fosc el futur dels catalans.

Aquests cent dies de Mas donen aquest trist balanç. Però hi ha alguna cosa encara més greu, no és només Mas ni només CiU, és l'entropia d'una casta política endogàmica, incapaç de canviar gens i que es perpetua en la ineficàcia i en la corrupció.

La solució està a trencar aquesta entropia axfisiant i destructiva i para això faran falta noves fórmules i plantejaments. Fórmules i plantejaments com els quals només proposa Plataforma per Catalunya.

Enric Ravello
Secretari de relacions nacionals i internacionals de PxC

                                                                      *    *    *    *

ARTUR MAS CIEN DIAS EN EL LIMBO

Artur Mas cumplía recientemente 100 días al frente del gobierno. El período de tregua que oposición y medios de comunicación suelen otorgar a los presidentes de Gobiernos ha caducado. Esos cien  primeros días suelen servir para observar con tranquilidad y magnanimidad los primeros gestos y actuaciones que marcarán el ritmo del resto de los cuatro años de gobierno.

Estos 100 días han sido una dosis excesiva de paciencia. Sólo han servido para demostrar lo que ya anunciamos en la campaña electoral, que Artur Mas está en el limbo y que su progresivo alejamiento de la realidad lleva el mismo ritmo que el de pérdida de votos de CiU en las encuestas: vertiginoso.

Mas ha querido ignorar la grave crisis económica y social agrava cada día de forma más angustiosa la vida de las familias catalanas que ya no pueden seguir confiando en las políticas neoliberales y destructivas de CiU. Medidas que sólo imponen sacrificios a funcionarios, clases medias y populares sin ningún efecto positivo sobre el paro o la economía.  Ya nadie puede creerse el cuento del “ajuste hoy para crecer mañana”.

Mas ha querido ignorar que con su estrategia de apoyos políticos y pactos de legislaturas, CiU cede la iniciativa política a ERC y ya no es él quien puede marcar los tiempos de la política catalana, sino que pasa a una posición subordinada y dependiente. El peor error que puede cometer un estratega: ceder la iniciativa a un rival. Los resultados de esta torpeza también se ven claramente reflejados en las encuestas.

Mas ha querido ignorar que no se puede liderar ningún proceso como el que él pretende liderar desde la corrupción permanente. CiU es hoy el paradigma del nepotismo las corruptelas el abuso de poder y el expolio de las arcas públicas. Mas debería entender que eso destruye su legitimidad para capitanear y construir cualquier proceso de ningún tipo.

Pero cuando sale del limbo, Mas tiene la dudosa habilidad de meterse en un laberinto sin salida.

Laberinto sin salida al regalar el protagonismo político a Oriol Jonqueras, que pronto le superará en popularidad e índice de confianza.

Laberinto sin  salida al pedir un gobierno de concentración con PSC y ERC, algo que sabe es inviable.

Laberinto sin salida al acusar al Tripartit de ser el culpable de la deuda que arrastra la Generalidad ( tiene mucho de cierto) para luego pedir formar gobierno precisamente a los dos socios principales de aquel Tripartit.

Laberinto sin salida al seguir apostando por unos presupuestos y una política neoliberal que hará más difícil y oscuro el futuro de los catalanes.

Estos cien días de Mas dan este triste balance. Pero hay algo aún más grave, no es sólo Mas ni sólo CiU, es la entropía de una casta política endogámica, incapaz de cambiar nada y que se perpetúa en la ineficacia y en la corrupción.

La solución está en romper esa entropía axfisiante y destructiva y para eso harán falta nuevas fórmulas y planteamientos. Fórmulas y planteamientos como los que sólo propone Plataforma per Catalunya.

Enric Ravello

Secretario de relaciones nacionales e internacionales de PxC.