TOMISLAV NIKOLIC PRESIDENTE. SERBIA EN EL BUEN CAMINO.

Contra lo que anunciaban las encuestas y  repetían los opinion-makers de los mass-media, Tomislav Nikolic ha ganado la segunda vuelta de las elecciones presidenciales serbias y se convierte en el máximo mandatario del país balcánico.

Hay que señalar tres circunstancias que sin duda han servido para que Nikolic lograrar aumentar su porcentaje de votos en los últimos días de campaña.

Primero las acusaciones por su parte y por todo el Partido Serbio del Progreso (SNS) de fraude electoral en las legislativas y en la primera vuelta de las presidenciales, documentando casos realmente increíbles de escamoteo de votos  a favor del presidente Boris Tadic y su formación.

En segundo lugar el hecho de que el antiguo presidente serbio, Vojislav Kostunica (nacionalista moderado) y su partido democrático serbio (DSS) pidiera el voto en la segunda vuelta para Nikolic. Todo indica que con Nikolic en la presidencia, la coalición gubernamental estará encabezada por su partido SNS, que quedó primero en las legislativas sin lograr la mayoría absoluta, junto al DSS de Kostunica y el Partido de la Nueva Serbia de Veilmir Ilic.

Y como colofón el debate televisivo del día 16 de mayo, en el que Tomislav Nikolic, dirigente del SNS, acusó al presidente saliente Boris Tadic de ser responsable de la independencia de Kosovo, durante el debete, Nikolic destacó las buenas relaciones de su partido con Rusia Unida el partido de Vladimir Putin.

Serbia en el buen camino.

Con estas palabras encabezada HC Strache, presidente del FPÖ austriaco sus felicitaciones a Nikolic, su aliado oficial en Serbia.  En el mismo comunicado HC Strache hace un llamamiento a que las autoridades de Bruselas no congelan ahora el proceso de adhesión serbio a la UE por “motivos políticos”.   Sin embargo Nikolic, cuyo objetivo es un acercamiento entre la UE y Moscú ha sido claro: “Queremos unirnos a la UE pero si nos dicen que el precio para hacerlo es Kosovo, les diremos que adiós y gracias, nosotros tenemos nuestra propia vía”.

La victoria de Nikolic la celebramos todos los que defendemos la creación de un gran espacio europeo integrado y armónico al margen de potencias e injerencias extranjeras.

Enric Ravello

Secretario de relaciones nacionales e internacionales de Plataforma per Cataluña.

                                                        *    *    *    *

 

TOMISLAV NIKOLIC PRESIDENT. SÈRBIA ENEL BON CAMÍ.

Contra el que anunciaven les enquestes i repetien els opinió-makers dels mass-mitjana, Tomislav Nikolic ha guanyat la segona volta de les eleccions presidencials sèrbies i es converteix en el màxim mandatari del país balcànic.

Cal assenyalar tres circumstàncies que sens dubte han servit perquè Nikolic lograra augmentar el seu percentatge de vots en els últims dies de campanya.
Primer les acusacions per la seva banda i per tot el Partit Serbi del Progrés (SNS) de frau electoral en les legislatives i en la primera volta de les presidencials, documentant casos realment increïbles d'escamoteig de vots a favor del president Boris Tadic i la seva formació. 

En segon lloc el fet que l'antic president serbi, Vojislav Kostunica (nacionalista moderat) i el seu partit democràtic serbi (DSS) demanés el vot en la segona volta per Nikolic. Tot indica que amb Nikolic en la presidència, la coalició governamental estarà encapçalada pel seu partit SNS, que va quedar primer en les legislatives sense aconseguir la majoria absoluta, al costat del DSS de Kostunica i el Partit de la Nova Sèrbia de Veilmir Ilic.
I com a colofó el debat televisiu del dia 16 de maig, en el qual Tomislav Nikolic, dirigent del SNS, va acusar al president sortint Boris Tadic de ser responsable de la independència de Kosovo, durant el debat, Nikolic va destacar les bones relacions del seu partit amb Rússia Unida el partit de Vladimir Putin.

Sèrbia en el bon camí.

 
Amb aquestes paraules encapçalava HC Strache, president del FPÖ austríac les seves felicitacions a Nikolic, el seu aliat oficial a Sèrbia. En el mateix comunicat HC Strache fa una crida al fet que les autoritats de Brussel·les no congelen ara el procés d'adhesió serbi a la UE per “motius polítics”. No obstant això Nikolic, que el seu objectiu és un acostament entre la UE i Moscou ha estat clar: “Volem unir-nos a la UE però si ens diuen que el preu per fer-ho és Kosovo, els direm que adéu i gràcies, nosaltres tenim la nostra pròpia via”.

La victòria de Nikolic la celebrem tots els que defensem la creació d'un gran espai europeu integrat i harmònic al marge de potències i ingerències estrangeres.

Enric Ravello
Secretari de relacions nacionals i internacionals de Plataforma per Catalunya.

CIU ES RECOLZA EN ELS IMMIGRANTS PER DESTRUIR CATALUNYA

Encegats pel 3%, rosegats per la corrupció i en una constant contradicció interna que els porta a la paràlisi política en tots els grans temes que afecten a Catalunya, CiU ha decidit fer un pas en el seu passejar polític apostant pels “nous catalans” com la base sobre la qual edificar la futura Catalunya multicolor del melting pot, les mesquites i el reageton, enfront de la qual ja només s'oposa el seny i el sentit comú de Plataforma per Catalunya.

Desorientada en l'ideològic i sense referències sòlides des de les quals afrontar els nous paradigmes del segle XXI, CiU ha titubejat i balbotejat en la seva postura sobre la immigració, però ja fa temps va decidir definitivament en quin costat volia situar-se i ho ha fet sense deixar cap dubte sobre aquest tema: ha escollit el costat dels immigrants i donar l'esquena als catalans autòctons.

Confonent la identitat amb un diccionari de català, els dirigents convergents llancen gairebé diàriament entusiastes proclames amb un mateix i repetitiu missatge: “ apàtrides de tot el món vengen a la nostra casa, apuntin-se a un curs de català –intentin aprovar-ho si els és possible– i seran vostès proclamats “nous catalans” ni més ni menys que pel Govern de la Generalitat, amb tota la seva pompa i amb tota la seva cort, si ho fan tindran dret a tot el que demanin, i també a tot el que no demanin. Ah! i per favor no s'oblidin de votar a CiU en les properes eleccions, nosaltres també necessitem la seva ajuda”. 

Per acabar l'escena tenim a Angel Colom concedint llicències per a la gran mesquita de Barcelona i demanant milions de nens immigrants per a una futura Catalunya multicolor en la qual els nens catalans siguin una minoria marginada i explotada, o el Conseller Fransesc Homs insultant pública i innecessàriament als “vells catalans”, en dir que Catalunya deu la seva supervivència (no dramatitzi senyor Homs) als immigrants, en un patètica escena de autohumiliació i genuflexió.

CiU enemic objectiu de la identitat catalana.

Reduint la identitat a l'idioma, CiU –exemple del políticament acceptat– elimina d'arrel el concepte d'arrelament, d'història en comú, d'herència, de comunitat, de folklore, de vivències comunes, de mites i de llegendes, d'orígens i memòries i de tot el que forma realment la identitat catalana, que té en l'idioma la seva expressió i la seva manera de comunicació, i forma un tot amb aquest idioma, al que no es pot desgajar quirúrgicament per convertir-ho en l'element exclusivament definitori; CiU no fa més que repetir l'esquema jacobí-mundialista a escala catalana. Com diu el pensador francès Guillame Faye “la manera més perillosos d’arrelament –o de pseudoarrelament- es manifesta en mitjans regionalistes (o nacionalistes si es prefereix) (…) en els quals es reivindica alhora una excepció cultural i lingüística, però s'admet el model multirracial. Segons aquest model “els nostres immigrants (afegim: sempre que aprenen la nostra llengua) són tan bretons, bascos, occitans o catalans com nosaltres”. La contradicció és total: s'oposen en nom de les “tradicions” a un jacobinisme reduccionista, però per un altre admeten en el seu sòl a estranys a aquestes tradicions, imposats per un jacobinisme universalista”.

L'elecció de CiU implica necessàriament donar l'esquena als “catalans de sempre”, i com totes les eleccions, aquesta de CiU, tindrà les seves conseqüències. Potser els estrategues de CiU han pensat que aquests “catalans de sempre” comencen a estar farts de la seva ineficàcia, de la seva corrupció i de tripijocs, i que només semblen usar la paraula Catalunya per reclamar les claus de la caixa recaptatòria a l'Estat central, la qual cosa ens sembla molt bé si aquests diners anés pels de casa, i ens sembla una burla si va a les seves insaciables butxaques i a les subvencions per als seus “nous fills adoptats”.

Siguem clars si en el passat les cegues i absurdes polítiques centralistes, van ser una amenaça real per a la nostra llengua, avui la principal amenaça contra la identitat catalana és el devessall migratori i la inversió demogràfica que comporta, i CiU abranda la força d'aquest tsunami que amaga engolir a la Catalunya de sempre. Diguem-ho clarament CiU amb aquesta política de portes obertes, catifa vermella i despeses pagades als immigrants, és el gran enemic –sol o en companyia d'uns altres– de la identitat catalana.

Enric Ravello
Secretari de relacions nacionals i internacionals de Plataforma per Catalunya


                                                  *    *    *    *

 CIU SE APOYA EN LOS INMIGRANTES PARA DESTRUIR CATALUÑA.

Cegados por el 3%, roídos por la corrupción y en una constante contradicción interna que les lleva a la parálisis política en todos los grandes temas que afectan a Cataluña,  CiU ha decido dar un paso en su deambular político apostando por los “nuevos catalanes”  como la base sobre la que edificar la futura Cataluña multicolor del melting pot, las mezquitas y el reageton, frente a la que ya sólo se opone la cordura y el sentido común de Plataforma per Cataluña.

Desorientada en lo ideológico y sin referencias sólidas desde las que afrontar los nuevos paradigmas del siglo XXI, CiU ha titubeado y balbuceado en su postura sobre la inmigración, pero ya hace tiempo decidió definitivamente en qué lado quería situarse y lo ha hecho sin dejar ninguna duda al respecto: ha escogido el lado de los inmigrantes y dar la espalda a los catalanes autóctonos.

Confundiendo la identidad con un diccionario de catalán, los dirigentes convergentes lanzan casi a diario entusiastas proclamas con un mismo y repetitivo mensaje: “ apátridas de todo el mundo vengan a nuestra casa, apúntense a un curso de catalán –intenten aprobarlo si les es posible–  y serán ustedes proclamados “nuevos catalanes” ni más ni menos que por el Gobierno de la Generalitat, con toda su pompa y con toda su corte, si lo hacen tendrán derecho a todo lo que pidan, y también a todo lo que no pidan. ¡Ah! y por favor no se olviden de votar a CiU en las próximas elecciones, nosotros también necesitamos su ayuda”.

Para terminar la escena tenemos a Angel Colom concediendo licencias para la gran mezquita de Barcelona y pidiendo millones de niños inmigrantes para una futura Cataluña multicolor en la que los niños catalanes sean una minoría marginada y explotada,  o el Conseller Fransesc Homs insultando pública e innecesariamente a los “viejos catalanes”, al decir que Cataluña debe su supervivencia (no dramatice señor Homs) a los inmigrantes, en un patética escena de autohumillación y genuflexión.

CiU enemigo objetivo de la identidad catalana.

Reduciendo la identidad al idioma, CiU –ejemplo de lo políticamente aceptado– elimina de cuajo el concepto de arraigo, de historia en común, de herencia, de comunidad, de folclore, de vivencias comunes, de mitos y de leyendas, de orígenes y memorias y de todo lo que forma realmente la identidad catalana, que tiene en el idioma su expresión y su modo de comunicación, y forma un todo con ese idioma, al que no se puede desgajar quirúrgicamente para convertirlo en el elemento exclusivamente definitorio;  CiU no hace más que repetir el esquema jacobino-mundialista a escala catalana. Como dice el pensador francés Guillame Faye “el modo más peligrosos de enraizamiento –o de pseudoenraizamiento- se manifiesta en medios regionalistas (o nacionalista si se prefiere) (…) en los que se reivindica a la vez una excepción cultural y lingüística, pero se admite el modelo multirracial. Según este modelo “nuestros inmigrantes (añadimos: siempre que aprenden nuestra lengua) son tan bretones, vascos, occitanos o catalanes como nosotros”. La contradicción es total: se oponen en nombre de las “tradiciones” a un jacobinismo reduccionista, pero por otro admiten en su suelo a extraños a estas tradiciones, impuestos por un jacobinismo universalista”.

La elección de CiU implica necesariamente dar la espalda a los “catalanes de siempre”, y como todas las elecciones, ésta de  CiU,  tendrá sus consecuencias. Quizás los estrategas de CiU han pensado que esos “catalanes de siempre” empiezan a estar hartos de su ineficacia, de su corrupción y de tejemanejes, y de que sólo parecen  usar la palabra Cataluña para reclamar las llaves de la caja recaudatoria al Estado central, lo cual nos parece muy bien si ese dinero fuese para los de casa, y nos parece una burla si va a sus insaciables bolsillos y a las subvenciones para sus “nuevos hijos adoptados”.

Seamos claros si  en el pasado las ciegas y absurdas políticas centralistas, fueron una amenaza real para nuestra lengua, hoy la  principal amenaza contra la identidad catalana es la avalancha migratoria y la inversión demográfica que conlleva, y CiU azuza la fuerza de este tsunami que amaga engullir a la Cataluña de siempre. Digámoslo claramente CiU con esta política de  puertas abiertas, alfombra roja y gastos pagados a los inmigrantes, es el gran enemigo –solo o en compañía de otros–  de la identidad catalana.

Enric Ravello

Secretario de relaciones nacionales e internacionales de Plataforma per Catalunya.

LA ALTERNATIVA IDENTITARIA EN LAS ANTÍPODAS DE LA DERECHA LIBERAL

Los resultados electorales ocurridos en los últimos meses en Europa, señalan un nuevo tiempo político,  para los que el que  los análisis periodísticos basados en esquemas esclerotizados son incapaces de dar la explicación adecuada. Como ejemplo, hemos de señalar el desconcierto en la prensa española ante el porcentaje obtenido por Marine Le Pen, pero  sobre todo su constante error al predecir la actitud que ésta adoptaría en la segunda vuelta. La prensa de izquierda, y más aún la de derechas se apresuraron a lanzar sus cábalas en las que los votos de Marine irían de “forma natural” a engrosar los de la derecha encabezada por Nicolas Sarkozy. Los hechos han demostrado lo lejos que estaban sus análisis de la realidad, y lo lejos que están nuestros analistas políticos oficiales de analizar con rigor ese nuevo tiempo político que las urnas están anunciando en toda Europa. 

Para comprender el nuevo tablero político, es necesario romper con los esquemas periclitados,  y esa ruptura comienza por entender tres características fundamentales que definen a los movimientos identitarios europeos.

1-La diferencia entre la derecha y la alternativa identitaria no es de grado, es ontológica.

La división binaria derecha/izquierda hace mucho que no sirve para encasillar las categorías políticas hoy en acto, la dicotomía derecha/izquierda ha dejado de tener significado real. Actualmente los paradigmas y las líneas divisorias son otras y aquella vieja categorización ya no responde a los criterios y formas actuales.

Ya en los años 80, el filósofo francés,  Alain de Benoist, empezó a señalar  lo caduco de esta división proponiendo un esquema alternativo: centro/periferia. De Benoist  entendía por “centro” a los partidarios del sistema político vigente, mientras que en la “periferia” se incluían los críticos con el mismo. Sin duda era un esquema más realista, pero la categoría “periferia” era demasiado amplia y demasiado heterogénea para poder considerarla de forma unitaria. Si bien se puede afirmar que el “centro” al que se refería el autor galo ha tendido a la homogenización en estos últimos años (socialdemócratas y liberal-conservadores hoy son prácticamente intercambiables), por el contrario lo que él anunciaba como “periferia” no se ha conformado como tal.

Si bien la dialéctica propuesta por de Benoist señala una innovación importante respecto a  fórmulas anteriores, además del problema que hemos señalado más arriba, hay que añadir que el mundo ha cambiado de forma radical en las tres últimas décadas, y que durante este lapso de tiempo, asistimos a un fenómeno crucial que hace 30 años sólo daba sus primeros síntomas, pero que caracteriza la fase actual de la historia europea y mundial; nos referimos a la globalización basada en la ideología mundialista.

Por lo tanto si unimos la tendencia rupturista del análisis de Benoist y lo aplicamos al momento actual, señalamos que la gran división ontológica entre dos concepciones políticas, es decir la línea que nos separa de los “otros” entendido en términos ideológico-políticos es la fractura: mundialistas/identitarios. Siguiendo este esquema, para nosotros, como comentábamos en una entrevista con la profesora de ciencias política de la Universidad de Siena, Rossella Borri,  la clasificación de las realidades políticas actuales responde a una división esencial ontológica esencial, mundialistas/identitarios, reconociendo un matiz interno (de grado pero no de esencia) en la primer categoría que separaría a : oficialistas y altermundialistas.

Mundialistas: 

-Oficialistas: sería el "el centro" del que hablaba Alain de Benoist.  Proponen un modelo político-económico único basado en el mercado y en la ideología liberal, que debe imponerse urbi et orbe.  Incluye a liberales conservadores y socialdemócratas. A muy grandes rasgos diríamos que  aceptan la sumisión de la política a la finanza, y abogan por el libre mercado mundial según los resultados de las rondas del GATT, rechazado las políticas arancelarias y defienden un concepto multicultural de la “nacionalidad”. Hollande, Sarkozy, el PASOK, Nueva Democracia, PP, PSOE, CiU están encasillados aquí.

-Altermundialistas: los que también defienden ese uniformización global y  multicultural, pero desde otros parámetros ideológicos, serían la izquierda post-marxista.  IU, los varios partidos comunistas o la famosa coalición de extrema griega  SYRIZA serían los ejemplos más visibles. Su diferencia  con los mundialistas convencionales es de matiz no de esencia. Como ejemplo plausible de lo que decimos recordamos que la coalición SYRIZA ha participado en conversaciones para formar  gobierno con los socialdemócratas del PASOK y los derechistas de Nueva Democracia (ND), mientras que Amanecer Dorado era excluido de cualquier tipo de negociación, el mismo sentido tiene el “cordón sanitario” con el que se aísla al Vlaams Bealng (VB) en Flandes. Ejemplos así los encontramos en toda Europa.

Identitarios:

-Identitarios: los que nos oponemos a esta uniformización y pensamos en el respeto a las identidades propias de los pueblos por encima de los intereses del mercado globalizado y en las antípodas de la llamada "ciudadanía universal" o "personalidad global". Abogamos por la creación de espacios económicos autocentrados y protegidos con políticas arancelarias, definimos la nacionalidad en términos de arraigo y abogamos por la recuperación de la política en detrimento de la dictadura de la finanza internacional.

Asumiendo esta realidad, es absurdo usar el término “extrema derecha”,  que hace suponer una contigüidad entre la derecha y la extrema derecha y por tanto pervierte la realidad la ruptura que existe entre la derecha mundialista y la alternativa identitaria. 

Nos gusta recordar el comentario de Marine Le Pen cuando le preguntaron con insistencia si daría el voto para Sarkozy su repuesta a los periodistas fue: “¿acaso Sarkozy pediría el voto para el FN en una segunda vuelta contra el PSF?”.  Evidentemente la respuesta es no, y ese no indica claramente lo que estamos diciendo, que la derecha y la socialdemocracia están mucho más cercanas entre sí que cualquier de las dos con los partidos nacionalistas.

2) --Los movimientos identitarios apoyan un acercamiento euro-ruso al margen de Estados Unidos.

Uno de los muchos puntos que separan a la alternativa identitaria de la derecha mundialista es la visión de la posición de Europa en el mundo, de su relación con los Estados Unidos y por ende de su papel en las relaciones internacionales.

La derecha mundialistas, y sólo hace falta recordar fatídicas fotos de José María Aznar o declaraciones actuales de cualquiera de sus representantes españoles o europeos, aboga por una sumisión de Europa a la política exterior de Washington. Es el llamado occidentalismo o atlantismo, según el cual, Europa y Estados Unidos forman parta del mismo conjunto demo-liberal, que hoy debe ser defendido por la parte más poderosa del binomio (los EE.UU) mientras que la otra (Europa) debe darle apoyo incondicional en todas sus actuaciones. De esta sumisión derivan actos tan increíbles como el apoyo de España al bombardeo contra civiles en Belgrado, o nuestra vinculación en Guerras que sólo responden a los intereses petroleros de Washington como las de Irak o Afganistán.

Por el contrario los identitarios proclamamos que los intereses de Europa no coinciden con los de los Estados Unidos y que muchas veces son antitéticos.  Abogamos por una Europa que se acerque a Moscú en busca de una gran alianza continental y se buscan formas de acercamiento entre la Europa de influencia rusa y la occidental,  objetivo en el que destaca la labor del FPÖ austriaco con sus relaciones en Serbia y en Rusia. Señalar que los identitarios europeos hacen causa común contra el intento –dirigido por Estados Unidos- de incluir a Turquía en la Unión Europea, que es apoyado por la socialdemocracia y la derecha liberal del PSOE y del PP.

Esta postura de independencia europea, tiene su reflejo en el plano internacional con declaraciones en contra de las sanciones a Irán por parte de Andreas Mölzer y Franz Obermayr (FPÖ) contra una posible intervención en Siria por parte de Bruno Gollnisch, o a favor del  reconocimiento del Estado palestino y por el abandono de la OTAN por parte de Marine Le Pen. Todo ello en las antípodas de la derecha atlantista.

3)--El proletariado europeo vota identitario.

"Estamos presenciando ahora una selección de personal... Quién de entre Sarkozy o François Hollande aplicará más servilmente la política de austeridad, quién de los dos se someterá mejor a las instrucciones de la troika: FMI, BCE, Comisión Europea. El seis de mayo no se elige a un presidente de la República, sino a un simple empleado del Banco Central Europeo". Con esta frase se resume la postura crítica de Marine Le Pen contra toda política liberalizadora, ya sea dictada por la derecha o por la izquierda, ambas sumisas a la globalización diseñada por la gran finanza internacional.

El voto identitario es el voto de los damnificados por la globalización, y sus dos vectores más visibles: la desindustrialización que provoca el aumento del paro entre los trabajadores europeos, y la inmigración con consiguiente degradación de las condiciones sociales, económicas para los obreros autóctonos,

La respuesta identitaria es la respuesta de las clases medias y sobre todo trabajadoras europeas frente a la agresión generalizada planificada por las instituciones mundialistas y ejecutada por la clase política liberal-socialdemócrata.

El esquema se repite a escala continental. El BNP avanza electoralmente en territorio laborista, la Lega ha acaparado el voto del antiguo PCI en el desindustrializado norte de Italia, el mismo fenómeno se observa en Austria o en Flandes.  La insalvable distancia entre la derecha y los alternativa identitaria también afecta a la composición social del respectivo electorado. Un votante identitario que nunca podrá admitir que se le pida el voto para apoyar políticas ultraliberales como la que ha realizado Sarkozy durante su mandato, y como las que ahora aplican Monti en Italia o Mariano Rajoy en España.

En conclusión para quien quiera entender lo que ocurre hoy en Europa, recomendamos la objetividad y el realismo a la hora de analizar lo que son y lo que significa la oposición identitaria y social al mundialismo.  Oposición cuya importancia será creciente en los próximos años.

Enric Ravello

Secretario de relaciones nacionales e internacionales de Plataforma per Catalunya.

                                                             *   *   *   *

L'ALTERNATIVA IDENTITÀRIA EN LES ANTÍPODES DE LA DRETA LIBERAL.

Els resultats electorals ocorreguts en els últims mesos a Europa, assenyalen un nou temps polític, temps als que els anàlisis periodístiques basats en esquemes esclerotitzats són incapaços de donar l'explicació adequada. Com a exemple, hem d'assenyalar el desconcert en la premsa espanyola davant el percentatge obtingut per Marine Le Pen, però sobretot el seu constant error en predir l'actitud que aquesta adoptaria en la segona volta. La premsa d'esquerres, i més encara la de dretes es van apressar a llançar les seues càbales en les quals els vots de Marine anirien de “forma natural” a engrossar els de la dreta encapçalada per Nicolas Sarkozy. Els fets han demostrat el lluny que estaven les seues anàlisis de la realitat, i el lluny que estan els nostres analistes polítics oficials d'analitzar amb rigor aquest nou temps polític que les urnes estan anunciant en tota Europa. 

Per comprendre el nou tauler polític, és necessari trencar amb els esquemes periclitats, i aquesta ruptura comença per entendre tres característiques fonamentals que defineixen als moviments identitaris europeus.

1-La diferència entre la dreta i l'alternativa identitària no és de grau, és ontològica.

La divisió binària dreta/esquerra fa molt que no serveix per encasellar les categories polítiques avui en acte, la dicotomia dreta/esquerra ha deixat de tenir significat real. Actualment els paradigmes i les línies divisòries són unes altres i aquella vella categorització ja no respon als criteris i formes actuals.
Ja en els anys 80, el filòsof francès, Alain de Benoist, va començar a assenyalar el caduc d'aquesta divisió proposant un esquema alternatiu: centro/perifèria. De Benoist entenia per “centre” als partidaris del sistema polític vigent, mentre que en la “perifèria” s'incloïen els crítics amb el mateix. Sens dubte era un esquema més realista, però la categoria “perifèria” era massa àmplia i massa heterogènia per poder considerar-la de forma unitària. Si bé es pot afirmar que el “centre” al que es referia l'autor gal ha tendit a la homogeneització en aquests últims anys (socialdemòcrates i liberal-conservadors avui són pràcticament intercanviables), per contra el que ell anunciava com a “perifèria” no s'ha conformat com a tal.

Si bé la dialèctica proposta per de Benoist assenyala una innovació important respecte a fórmules anteriors, a més del problema que hem assenyalat més amunt, cal afegir que el món ha canviat de forma radical en les tres últimes dècades, i que durant aquest lapse de temps, assistim a un fenòmen crucial que fa només 30 anys donava els seus primers símptomes, però que caracteritza la fase actual de la història europea i mundial; ens referim a la globalització basada en la ideologia mundialista.

Per tant si unim la tendència rupturista de l'anàlisi de Benoist i ho apliquem al moment actual, assenyalem que la gran divisió ontològica entre dues concepcions polítiques, és a dir la línia que ens separa dels “altres” entès en termes ideològic-polítics és la fractura: mundialistes/identitaris.

Seguint aquest esquema, per a nosaltres, com comentàvem en una entrevista amb la professora de ciències política de la Universitat de Siena, Rossella Borri, la classificació de les realitats polítiques actuals respon a una divisió essencial ontològica essencial, mundialistes/identitaris, reconeixent un matís intern (de grau però no d'essència) en la primer categoria que separaria a : oficialistes i altermundialistas.


Mundialistes:

-Oficialistes: seria el "el centre" del que parlava Alain de Benoist. Proposen un model polític-econòmic únic basat al mercat i en la ideologia liberal, que ha d'imposar-se urbi et orbe. Inclou a liberals conservadors i socialdemòcrates. A molt grans trets diríem que accepten la submissió de la política a la finança, i advoquen pel lliure mercat mundial segons els resultats de les rondes del GATT, rebutjat les polítiques aranzelàries i defensen un concepte multicultural de la “nacionalitat”. Hollande, Sarkozy, el PASOK, Nova Democràcia, PP, PSOE, CiU estan encasellats aquí.

-Altermundialistes: els que també defensen aquest uniformització global i multicultural, però des d'altres paràmetres ideològics, serien l'esquerra post-marxista. IU, els varis partits comunistes o la famosa coalició d'extrema grega SYRIZA serien els exemples més visibles. La seua diferència amb els mundialistes convencionals és de matís no d'essència. Com a exemple plausible del que diem recordem que la coalició SYRIZA ha participat en converses per formar govern amb els socialdemòcrates del PASOK i els dretans de Nova Democràcia (ND), mentre que Alba Daurada era exclòs de qualsevol tipus de negociació, el mateix sentit té el “cordó sanitari” amb el qual s'aïlla al Vlaams Belang (VB) en Flandes. Exemples així els trobem en tota Europa.

Identitaris:

-Identitaris: els que ens oposem a aquesta uniformització i pensem en el respecte a les identitats pròpies dels pobles per sobre dels interessos del mercat globalitzat i en les antípodes de l'anomenada "ciutadania universal" o "personalitat global". Advoquem per la creació d'espais econòmics autocentrats i protegits amb polítiques aranzelàries, definim la nacionalitat en termes d'arrelament i advoquem per la recuperació de la política en detriment de la dictadura de la finança internacional.

Assumint aquesta realitat, és absurd usar el terme “extrema dreta”, que fa suposar una contigüitat entre la dreta i l'extrema dreta i per tant perverteix la realitat la ruptura que existeix entre la dreta mundialista i l'alternativa identitària.

Ens agrada recordar el comentari de Marine Le Pen quan li van preguntar amb insistència si donaria el vot per a Sarkozy la seua reposta als periodistes va ser: “per ventura Sarkozy demanaria el vot pel FN en una segona volta contra el PSF?”. Evidentment la resposta és no, i això indica clarament el que estem dient, que la dreta i la socialdemocracia estan molt més properes entre sí que qualsevol de les dues amb els partits nacionalistes.

2) --Els moviments identitaris recolzen un acostament euro-rus al marge d'Estats Units.

Un dels molts punts que separen a l'alternativa identitària de la dreta mundialista és la visió de la posició d'Europa al món, de la seua relació amb els Estats Units i per tant del seu paper en les relacions internacionals.

La dreta mundialista, i només fa falta recordar fatídiques fotos de José María Aznar o declaracions actuals de qualsevol dels seus representants espanyols o europeus, advoca per una submissió d'Europa a la política exterior de Washington. És l'anomenat occidentalisme o atlantisme, segons el qual, Europa i Estats Units formen part del mateix conjunt demo-liberal, que avui ha de ser defensat per la part més poderosa del binomi (els EE.UU) mentre que l'altra (Europa) ha de donar-li suport incondicional en totes les seues actuacions. D'aquesta submissió deriven actes tan increïbles com el suport d'Espanya al bombardeig contra civils a Belgrad, o la nostra vinculació en Guerres que només responen als interessos petrolers de Washington com les de l'Iraq o Afganistan.

Per contra els identitaris proclamem que els interessos d'Europa no coincideixen amb els de els Estats Units i que moltes vegades són antitétics. Advoquem per una Europa que s'aprope a Moscou a la recerca d'una gran aliança continental i es busquen formes d'acostament entre l'Europa d'influència russa i l'occidental, objectiu en el qual destaca la labor del FPÖ austríac amb les seues relacions a Sèrbia i a Rússia. Assenyalar que els identitaris europeus fan causa comuna contra l'intent –dirigit per Estats Units- d'incloure a Turquia en la Unió Europea, que és recolzat per la socialdemocracia i la dreta liberal del PSOE i del PP.

Aquesta postura d'independència europea, té el seu reflex en el plànol internacional amb declaracions en contra de les sancions a Iran per part de Andreas Mölzer i Franz Obermayr (FPÖ) contra una possible intervenció a Síria per part de Bruno Gollnisch, o a favor del reconeixement de l'Estat palestí i per l'abandó de l'OTAN per part de Marine Le Pen. Tot això en les antípodes de la dreta atlantista.

3)--El proletariat europeu vota identitari.

 
"Estem presenciant ara una selecció de personal... Qui d'entre Sarkozy o François Hollande aplicarà més servilment la política d'austeritat, qui dels dos se sotmetrà millor a les instruccions de la troica: FMI, BCE, Comissió Europea. El sis de maig no es tria a un president de la República, sinó a un simple empleat del Banc Central Europeu". Amb aquesta frase es resumeix la postura crítica de Marine Le Pen contra tota política liberalitzadora, ja siga dictada per la dreta o per l'esquerra, ambdues submisses a la globalització dissenyada per la gran finança internacional.

El vot identitari és el vot dels damnificats per la globalització, i els seus dos vectors més visibles: la desindustrialització que provoca l'augment de l'atur entre els treballadors europeus, i la immigració amb consegüent degradació de les condicions socials, econòmiques per als obrers autòctons,

La resposta identitària és la resposta de les classes mitjanes i sobretot treballadores europees enfront de l'agressió generalitzada planificada per les institucions mundialistes i executada per la classe política liberal-socialdemòcrata.

L'esquema es repeteix a escala continental. El BNP avança electoralment en territori laborista, la Lega ha acaparat el vot de l'antic PCI en el desindustrialitzat nord d'Itàlia, el mateix fenomen s'observa a Àustria o en Flandes. La insalvable distància entre la dreta i els alternatives identitàries també afecta a la composició social del respectiu electorat. Un votant identitari que mai  podrà admetre que se li demane el vot per recolzar polítiques ultraliberales com les que ha realitzat Sarkozy durant el seu mandat, i com les que ara apliquen Monti a Itàlia o Mariano Rajoy a Espanya.

En conclusió per qui vulgui entendre el que ocorre avui a Europa, recomanem l'objectivitat i el realisme a l'hora d'analitzar el que són i el que significa l'oposició identitària i social al mundialisme. Oposició  qual importància serà creixent en els propers anys.

Enric Ravello

Secretari de relacions nacionals i internacionals de Plataforma per Catalunya.

MERKEL I LA SEUA POLÍTICA D'AUSTERITAT CASTIGADES AMB LA DERROTA EN RENANIA-WESTFALIA

L'austeritat grisa i fonamentalista de la encara canceller alemanya, Angela Merkel, ha sofert un revolcó electoral que molts consideren l'anunci de la seua derrota en les legislatives nacionals del proper  any. La seua formació, la CDU es queda en el 26,3% dels vots perdent res menys que 8,2 vots percentuals, mentre que els socialdemocrátes del SPD es fan amb el triomf en aconseguir el 39,1% el que significa un augment del 4,7%. Es tracta de la major derrota electoral soferta per la CDU des de la SGM en Renania-Westfalia, el lander més poblat i industrialitzat d'Alemanya.

La Canceller de hojalata tindrà que revisar la seu racaneria pressupostaria, i haurà d’ anar pensant en com encaixar la seua politica en una futura coalició amb el SPD a Alemanya.
La derrota de Merkel, ha ocorrit poques setmanes després de la de Sarkozy en les eeleccions franceses. Molt ens temem que el nostre Mariano Rajoy, que ja no compta amb el suport dels espanyols, es quede molt ràpid sense suports europeus a la seua politica ultraliberal i ultrarestrictiva. Rajoy es va quedant sense suports i amb un futur complicat, dubtem de la seua capacitat per sortir airós en l'escenari europeu que s’aveïna.

Cap a la gran coalició liberal- socialdemocracia a escala europea.

El sistema politic imperant sembla entrar en una entropia electoral en la qual els partits fins ara hegemónics van perdent suport elecció darrere elecció. Els conservadors guanyen quan són els socialdemocratas els que estàn en el poder i viceversa, però la tendéncia general marca que després de aquestes pirriques victories es detecta una inexorable perdua de vots de les formacions diguem-me oficialistes.  Aquesta  tendència va a obligar, com estem veient a Grecia i aviat veurem a Alemanya, ha formar amb cada vegada major frequència les cridades grans coalicions, és a dir,  la unió dels partits de centre-dreta i de centre-esquerra en les funcions governamentals i garants dels dictats de la gran banca per a les respectives politiques nacionals; la nova direcció de la UE en  mans del tàndem Merkel-Hollande és una altra prova del que diem. Enfront d'açò, una creixent oposició variopinta i no uniforme que contesta cada dia amb més força i vigor el model liberal-socialdemòcrata que mostra ja clares senyals d'esgotament.

El vot protesta desorientat.

A  diferència del ocorregut recentment a França o a Grecia, el vot protesta no ha tingut un reflex tan clar, i especialment no tan politicament recognoscible, entre els electors renans.

Si bé es pot constatar un evident transvasament de vots des del CDU al SPD, també és cert que l'esquerra radical de Die Linke, es dona una- i ja van diverses- patacada electoral caient al 2,5%, la qual cosa significa perdre el 3,1% dels vots i la seua presència al Parlament regional. Ascendeixen significativament els liberals del FDP (8,6%, +1.9%) un partit conformista en continu puja-baixa electoral, i que sol ser la formació a la qual voten els que no saben ben a qui votar, desitgen un canvi, però no volen arriscar massa.

El descontent ho recull principalment el Partit Pirata (7,8% + 6,3%) una formació de dificil catalogació, amb aspiracions disperses i inconnexes entre si de carácter més bé personal que no responen a cap plantejament politic general i profund. Un fenòmen típic de la societat individualista.

Per la seua banda els partits que s'han presentat com una opció nacionalista a la labor de Merkel, aconsegueixen uns pobres resultats. Pro-NRW es situa en l'1,5% (+0.1) un molt feble ascens per una formació que pretén donar el salt a la politica nacional a partir dels seus resultats en Renania i que després de quatre anys de intensa propaganda i activitat, no experimenta un ascens electoral. Sens dubte el seu error estratègic ha segut centrar les seues protestes unicament en la construcció de mesquites, i no fer una crítica coherent a la globalizació, a la desindustrialització i a la perdua de drets socials dels treballadors alemanys; la islamització -un greu perill- és un dels simptomes de les politiques suiccides de la clase politica europea, i és aquesta politica nefasta la que cal desvetllar i atacar. El NPD es queda en un 0,5% (-0,1%) i es confirma que si bé en l'Est del país, la formació nacionalista té un fort cabdal de vots, ha de replantejar-se la seua tàctica si vol tenir també presència als parlaments regionals de l'Oest d'Alemanya. No obstant això és necessari assenyalar que les condicions d'hostilitat, silenci mediatic, agresions, represió policial, arbitrarietat judicial i presió mediatica, fa que les condicions polítiques en les quals ha de treballar la oposició nacionalista en Renania-Westfalia hajan de qualificar-se de proto-democràtiques, sense que això mereixca el menor comentari de la premsa benpensant.



Enric Ravello
Secretari de relacions nacionals i internacionals de Plataforma per Catalunya.

                                                             *    *    *    *

MERKEL Y SU POLÍTICA DE AUSTERIDAD CASTIGADAS CON LA DERROTA EN RENANIA-WESTFALIA

La austeridad gris y fundamentalista de la todavía canciller alemana, Angela Merkel, ha sufrido un revolcón electoral que muchos consideran el anuncio de su derrota en las legislativas nacionales del próximo año. Su formación, la CDU se quedó en el 26,3% de los votos perdiendo nada menos que 8,2 votos porcentuales, mientras que los socialdemócratas del SPD se alzaban con el triunfo al lograr el 39,1% lo que significa un aumento del 4,7%. Es la mayor derrota electoral sufrida por la CDU desde la SGM en Renania-Westfalia, el lander más poblado e industrializado de Alemania.

La Canciller de hojalata tendrá que revisar su racanería presupuestaria, y deberá ir pensando en cómo encajar su política en una futura coalición con el SPD en Alemania.

La derrota de Merkel, ocurre pocas semanas después de la de Sarkozy en las elecciones francesas. Mucho nos tememos que nuestro Mariano Rajoy, que ya no cuenta con el apoyo de los españoles, se quede muy pronto sin apoyos europeos a su política ultraliberal y ultrarestrictiva.  Rajoy se va quedando sin apoyos y con un futuro complicado, dudamos de su capacidad para salir airoso en el escenario europeo que se avecina.

Hacia la gran coalición liberal- socialdemocracia  a escala europea.

El sistema político imperante parece entrar en una entropía electoral en la que los partidos hasta ahora hegemónicos van perdiendo apoyo elección tras elección. Los conservadores ganan cuando son los socialdemócratas los que están en el poder y viceversa, pero la tendencia general marca que tras estas pírricas victorias se detecta una inexorable pérdida de votos de las formaciones –digamos- “oficialistas”. Esta tendencia va a obligar, como estamos viendo en Grecia y pronto veremos en Alemania, ha formar con cada vez mayor frecuencia las llamadas ·”grades coaliciones” es decir la unión de los partidos de centro-derecha y de centro-izquierda en las funciones gubernamentales y garantes de los dictados de la gran banca para las respectivas políticas nacionales; la nueva dirección de la UE en manos del tándem Merkel-Hollande es otra prueba de lo que decimos. Frente a ellos, una creciente oposición variopinta y no uniforme que contesta cada día con más fuerza y vigor el modelo “liberal-socialdemócrata”, que muestra ya claras señales de agotamiento.

El  voto protesta desorientado.

A diferencia de lo ocurrido recientemente en Francia o en Grecia, el voto protesta no ha tenido un reflejo tan claro, y especialmente no tan políticamente reconocible, entre los electores renanos.

Si bien se puede constatar un evidente transvase de votos desde el CDU al SPD, también es cierto que la izquierda radical de Die Linke, se da un –y ya van varios- batacazo electoral cayendo al 2,5%, lo que significa perder el 3,1% de los votos y su presencia en el Parlamento regional. Ascienden significativamente los liberales del FDP (8,6%, +1.9%) un partido conformista en continuo sube-baja electoral, y que suele ser la formación a la que votan los que no saben bien qué votar, desean algún cambio, pero no quieren arriesgar demasiado. 

El descontento lo recoge principalmente el Partido Pirata (7,8% + 6,3%) una formación de difícil catalogación, con aspiraciones dispersas e inconexas entre sí y de carácter más bien personal que  no responden a ningún planteamiento político general y profundo. Un fenómeno típico de la sociedad individualista.

Por su parte los partidos que se han presentado como una opción nacionalista a la labor de Merkel, logran unos pobres resultados. Pro-NRW se sitúa en el 1,5% (+0.1) un muy débil ascenso para una formación que pretende dar el salto a la política nacional a partir de sus resultados en Renania y que tras cuatro años de intensa propaganda y actividad, no experimenta un ascenso electoral. Sin duda su error estratégico ha sido centrar sus protestas únicamente en la construcción de mezquitas, y no hacer una crítica coherente a la globalización, a la desindustrialización y a la pérdida de derechos sociales de los trabajadores alemanes; la islamización –un grave peligro– es sólo uno de los síntomas de las política suicida de las clase política europea, y es esa política nefasta la que hay que desvelar y atacar. El NPD se queda en un 0,5% (-0,1%) y se confirma que si bien en el Este del país, la formación nacionalista tiene un fuerte caudal de votos, debe replantearse su táctica si quiere tener también presencia en los parlamentos regionales del Oeste de Alemania. Sin embargo es necesario señalar que las condiciones de hostilidad, silencio mediático, agresiones, represión policial, arbitrariedad judicial y presión mediática, hace que las condiciones políticas en las que  tiene que trabajar la oposición nacionalista en Renania-Westfalia deban calificarse  de proto-democráticas, sin que eso merezca el menor comentario de la prensa bienpensante.

Enric Ravello

Secretario de relaciones nacionales e internacionales de Plataforma per Catalunya.

LA ALTERNATIVA NACIONALISTA GANA LAS LEGISLATIVAS EN SERBIA.

Las elecciones legislativas celebradas en Serbia este domingo han dado como vencedor a los nacionalistas del Partido del Progreso (SNS) que con un 24,7% y sus 73 escaños en la Cámara de Belgrado de votos se convierten en la primera fuerza política del país.

El gubernamental Partido Democrático (DS) queda en segundo lugar al lograr un 23,2% de los sufragios, la tercera posición es para los socialistas del SPS, también parte del gobierno saliente con el 16,6%, mientras en cuarto lugar quedan los también nacionalistas del partido democrático serbio (DSS) del ex primer ministro, Vojislav Kostunica. En el hemiciclo serbio logran entrar algunas formaciones liberales y de las minorías étnicas del país, especialmente la húngara. El partido radical (SRS) queda por primera vez sin representación parlamentaria. 

En las elecciones presidenciales celebradas el mismo día los resultados obligan a una segunda vuelta en la que se enfrentarán el centrista Boris Tadic, presidente del Partido Democrático que pasa con el 26,8% de votos logrados en la primera vuelta y el nacionalista Tomislav Nikolic, del SNS que logró el 25,6% de apoyos. Vojislav Seselj, candidato del Partido Radical (SRS) saca el 3.9%.

Sorprende de nuevo –como ya comentamos en el caso de Marine Le Pen, asunto sobre el que volveremos en un próximo artículo- la superficialidad y falta de información de la prensa española y en general occidental a la hora de calificara a Tomislav Nikolic y de valorar su cambio de posición respecto a la entrada de Serbia en la Unión Europea.

No se trata como afirman los periodista occidentales de que Nikolic haya moderado su nacionalismo ni que haya dejado de ser pro-ruso para convertirse en partidario incondicional de la entrada de Serbia en la UE. Es necesario señalar que Nikolic salió del SRS y fundó el SNS precisamente por no estar de acuerdo con la dirección de su antiguo partido en la posición sobre la pertenencia de Serbia a la UE.  El SNS abogaba por solicitar el ingreso serbio en las instituciones comunitarias, siempre que se respetasen sus condiciones entre ellas el no reconocimiento de la independencia de Kosovo. El planteamiento del SNS respecto a Rusia no vario en relación a la antigua formación, es más Nikolic aboga por la entrada de su país en la UE dentro de una estrategia de acercamiento entre la UE y Rusia y la creación de un gran espacio europeo centrado, autosuficiente y no dependiente de los Estados Unidos. Estrategia que se reforzó desde que el SNS firmó su alianza política con el FPÖ austriaco, partidario de una misma política continental y que desde hace años orienta gran parte de su actividad diplomática hacia un acercamiento a Moscú, siendo Belgrado escala obligada en este viaje. HC Strache felicitó la misma noche electoral al SNS y al propio Nikolic señaló los resultados electorales que suponían que los serbios apostaban por su ingreso en la UE, pero manteniendo su dignidad nacional. 

Enric Ravello

Secretario de relaciones nacionales e internacionales de Plataforma per Catalunya.

                                                       *    *    *    *

L'ALTERNATIVA NACIONALISTA GUANYA LES LEGISLATIVES A SÈRBIA.

Les eleccions legislatives celebrades a Sèrbia aquest diumenge han donat com a vencedor als nacionalistes del Partit del Progrés (SNS) que amb un 24,7% i els seus 73 escons en la Càmera de Belgrad de vots es converteixen en la primera força política del país.

El governamental Partit Democràtic (DS) queda en segon lloc en aconseguir un 23,2% dels sufragis, la tercera posició és per als socialistes del SPS, també parteix del govern sortint amb el 16,6%, mentre en quart lloc queden els també nacionalistes del partit democràtic serbi (DSS) de l'ex primer ministre, Vojislav Kostunica. En l'hemicicle serbi aconsegueixen entrar algunes formacions liberals i de les minories ètniques del país, especialment l'hongaresa. El partit radical (SRS) queda per primera vegada sense representació parlamentària.

En les eleccions presidencials celebrades el mateix dia els resultats obliguen a una segona volta en la qual s'enfrontaran el centrista Boris Tadic, president del Partit Democràtic que passa amb el 26,8% de vots assolits en la primera volta i el nacionalista Tomislav Nikolic, del SNS que va aconseguir el 25,6% de suports. Vojislav Seselj, candidat del Partit Radical (SRS) treu el 3.9%.

Sorprèn de nou –com ja comentem en el cas de Marine Le Pen, assumpte sobre el qual tornarem en un proper article- la superficialitat i falta d'informació de la premsa espanyola i en general occidental a l'hora de qualifiqués a Tomislav Nikolic i de valorar el seu canvi de posició respecte a l'entrada de Sèrbia en la Unió Europea.

No es tracta com afirmen els periodista occidentals que Nikolic haja moderat el seu nacionalisme ni que haja deixat de ser pro-rus per convertir-se en partidari incondicional de l'entrada de Sèrbia en la UE. És necessari assenyalar que Nikolic va eixir del SRS  va fundar el SNS precisament per no estar d'acord amb l'adreça del seu antic partit en la posició sobre la pertinença de Sèrbia a la UE. El SNS advocava per sol·licitar l'ingrés serbi en les institucions comunitàries, sempre que es respectessin les seves condicions entre elles el no reconeixement de la independència de Kosovo. El plantejament del SNS respecte a Rússia no varia en relació a l'antiga formació, és més Nikolic advoca per l'entrada del seu país en la UE dins d'una estratègia d'acostament entre la UE i Rússia i la creació d'un gran espai europeu centrat, autosuficient i no depenent dels Estats Units. Estratègia que es va reforçar des que el SNS va signar la seva aliança política amb el FPÖ austríac, partidari d'una mateixa política continental i que des de fa anys orienta gran part de la seva activitat diplomàtica cap a un acostament a Moscou, sent Belgrad escala obligada en aquest viatge. HC Strache va felicitar la mateixa nit electoral al SNS i al propi Nikolic va assenyalar els resultats electorals que suposaven que els serbis apostaven pel seu ingrés en la UE, però mantenint la seua dignitat nacional. 

Enric Ravello
Secretari de relacions nacionals i internacionals de Plataforma per Catalunya.

GRECIA NO S'AGENOLLA

 
El cop d'estat donat per Lucas Papademos -antic empleat de Goldman & Sachs i exvicepresident del Banc Central Europeu (BCE)- i els seus tecnòcrates pagats per l'alta finança, va perdre anit tota legitimitat. Els partits submissos a les ordres de la Troica no aconsegueixen majoria al nou Parlament grec i tindran dificultats per formar govern, a més de sofrir un gran revés electoral. Els conservadors de Nova Democràcia (ND) són la força més votada però només aconsegueixen un pingüe 18,8% mentre que els socialistes del PASOK es queden en tercer lloc amb un trist 13,19%. Els 108 diputats conservadors i els 41 socialistes no tindran majoria al nou Parlament i només podran formar un govern de minoria amb suports puntuals, suport que ja li ha negat la coalició d'esquerra radical, Syriza, que amb les seues 52 diputats és la segona força política del país. Possiblement ND i el PASOK busquen el seu tercer aliat en els Grecs Independents (GI), una escissió nacionalista i dretana de ND que aconsegueix el 10,3% dels vots i 30 diputats, encara que el seu líder no sembla molt disposat a això.

No obstant això la notícia que ha ocupat la primera plana de la premsa europea i mundial és el 6,97% i la irrupció en l'hemicicle d'Atenes dels 21 diputats de la formació Alba Daurada (AD), que ha basat la seua campanya electoral en una oberta i radical oposició a les mesures de retallades i a la invasió migratòria que està sofrint Grècia en els últims anys.

Els arguments de la premsa “oficial” són tan alarmistes com a buits de continguts, i recorren a l'habitual desqualificació davant la seua incapacitat per entendre - i menys encara explicar- un fenomen polític que ha aconseguit el 7% dels vots grecs, sense la menor presència en els debats oficials, i amb una campanya mediàtica constant en contra seua, com ha declarat el seu líder Nikos Michaloliakos “la premsa ens ha atacat però els hem vençut”, aquesta premsa hauria de prendre nota que les seves patètiques desqualificacions assorteixen l'efecte contrari al que els periodistes-censors esperen. Una premsa a la qual el líder de AD no sembla tenir por “vaig a enfrontar-me a la tirania dels mitjans de comunicació”, va declarar poc després de saber-se els resultats dels comicis.

Alba Daurada, més enllà de les formes i de la seua posada en escena, representa la resposta, i a més la iconografia que li envolta permet pensar al cabrejat elector grec que AD complirà amb les seues promeses d'oposició radical a la Troica financera i les seues titelles d'Atenes. Una sensació que no ha segut capaç de generar LAOS, l'altra formació identitària que es queda fora del Parlament en faltar-li una desena per aconseguir el 3% necessari, aquesta desena li fer perdre tots els seus diputats, i confiar l'existència del partit a la labor que fa el seu diputat europeu. LAOS, com vam dir en un anterior article d'aquest blog, va jugar a suavitzar el seu missatge sobre immigració i va cometre el fatídic error de romandre uns mesos al govern de Papademos. Gens semblat a AD que arriba demanant responsabilitats als polítics culpables de la crisi “a aquells que han traït al meu país, els ha arribat l'hora de tenir por”, frase de Michaloliakos que diversos periòdics han tergiversat com “ha arribat l'hora de la por”, que òbviament no és el mateix.

Michaloliakos ha afirmat que la seua formació “lluités dins i fora del Parlament” en defensa dels grecs contra les polítiques que porten a la ruïna a aquest país, on ha augmentat espectacularment el nombre de nens abandonat o morts per la gana. “Tots els immigrants anés de la meua casa. Grècia per als grecs”, també en aquest tema el líder de AD és clar i contundent.

Avui comença una nova etapa en la mil·lenària història de Grècia, esperem que signifique el alba per als grecs i l'ocàs per als especuladors i els polítics còmplices.

Enric Ravello
Secretari de relacions nacionals i internacionals de Plataforma per Catalunya.


                                            *    *    *    *

GRECIA NO SE ARRODILLA

El golpe de Estado dado por Lucas Papademos -antiguo empleado de Goldman & Sachs y ex vicepresidente del Banco Central Europeo (BCE)- y sus tecnócratas pagados por la alta finanza, perdió anoche toda legitimidad. Los partidos sumisos a las órdenes de la Troika no logran mayoría en el nuevo Parlamento griego y tendrán dificultades para formar gobierno, además de sufrir un gran revés electoral. Los conservadores de Nueva Democracia (ND) son la fuerza más votada pero sólo logran un pingüe 18,8% mientras que los socialistas del PASOK se quedan en tercer lugar con un triste 13,19%. Los 108 diputados conservadores y los 41 socialistas no tendrán mayoría en el nuevo Parlamento y sólo podrán formar un gobierno de minoría con apoyos puntales, apoyo que ya le ha negado la  coalición de izquierda radical, Syriza, que con sus 52 diputados es la segunda fuerza política del país. Posiblemente ND y el PASOK busquen su tercer aliado en los Griegos Independientes (GI), una escisión nacionalista y derechista de ND que logra el 10,3% de los votos y 30 diputados, aunque su líder no parece muy dispuesto a ello.

Sin embargo la noticia que ha ocupado la primera plana de la prensa europea y mundial es el 6,97% y la irrupción en el hemiciclo de Atenas de los 21 diputados de la formación Amanecer Dorado (AD), que ha basado su campaña electoral en una abierta y radical oposición a las medidas de recortes y a la invasión migratoria que está sufriendo Grecia en los últimos años. 

Los argumentos de la prensa “oficial” son tan alarmistas como vacíos de contenidos, y recurren a la habitual descalificación ante su incapacidad para entender - y menos aún explicar- un fenómeno político que ha logrado el 7% de los votos griegos, sin la menor presencia en los debates oficiales, y con una campaña mediática constante en su contra, como ha declarado su líder Nikos Michaloliakos “la prensa nos ha atacado pero les hemos vencido”, esa prensa debería tomar nota de que sus patéticas descalificaciones surten el efecto contrario al que los periodistas-censores esperan. Una prensa a la que el líder de AD no parece tener miedo “voy a enfrentarme a la tiranía de los medios de comunicación”, declaró al poco de saberse los resultados de los comicios.

Amanecer Dorado, más allá de las formas y de su puesta en escena, represente la respuesta, y además la iconografía que le rodea permite pensar al cabreado elector griego que AD cumplirá con sus promesas de oposición radical a la Troika financiera y sus títeres de Atenas. Una sensación que no ha sido capaz de generar LAOS, la otra formación identitaria que se queda fuera del Parlamento al faltarle una décima para lograr el 3% necesario, esa décima le hacer perder todos sus diputados, y confiar la existencia del partido a la labor que haga su diputado europeo. LAOS, como dijimos en un anterior artículo de este blog, jugó a suavizar su mensaje sobre inmigración y cometió el fatídico error de permanecer unos meses en el gobierno de Papademos. Nada parecido a AD que llega pidiendo responsabilidades a los políticos culpables de la crisis “a aquellos que han traicionado a mi país, les ha llegado la hora de tener miedo”, frase de Michaloliakos que varios periódicos han tergiversado como “ha llegado la hora del miedo”, que obviamente no es lo mismo.

Michaloliakos ha afirmado que su formación “luchara dentro y fuera del Parlamento” en defensa de los griegos contra las políticas que llevan a la ruina a ese país, donde ha aumentado espectacularmente el número de niños abandonado o muertos por el hambre. “Todos los inmigrantes fuera de mi casa. Grecia para los griegos”, también en este tema el líder de AD es claro y contundente.

Hoy empieza una nueva etapa en la milenaria historia de Grecia, esperemos que signifique  el amanecer para los griegos y el ocaso para los especuladores y los políticos cómplices.

Enric Ravello

Secretario de relaciones nacionales e internacionales de Plataforma per Catalunya.

KOSOVO, UNA REALIDAD IGNORADA

Los pasados 14 y 15 de febrero se celebró una referéndum en el norte de Kosovo de mayoría serbo-cristiana, en el mismo se preguntaba si se aceptarían las instituciones y la pertenencia a un Kosovo independiente de mayoría albano-musulmana y con capital en Prístna, el resultado fue arrollador: un 99,24% dijo que no. Es la explosiva situación en la que se encuentra esta provincia, en la que la mayoría albano-musulmana ha declarado unilateralmente la independencia con el apoyo de Estados Unidos. Independencia que no es reconocida por Serbia, que sigue considerando Kosovo como una provincia suya, ni por la minoría serbia del norte de la de Kosovo, ni por varios países de Europa, Rusia, China y España incluidas.

El status de Kosovo está todavía en discusión y los resultados de este referéndum ponen de manifiesto que la solución al problema kosovar será muy compleja y en ningún caso pasará por un Estado independiente albano-kosovar que incluya el control sobre la minoría serbia.

Serbia considera, y todos los aspirantes a presidente en las elecciones de este domingo lo confirman, que Kosovo es una provincia autónoma bajo su soberanía, pero realmente Belgrado no ejerce la soberanía sobre la región desde 1999, cuando al finalizar la Guerra de Kosovo, la administración quedó en de la ONU y de la OTAN.

En ese contexto, un autoproclamado gobierno provisional de Kosovo, formado por ex guerrilleros deL UCK y con el apoyo explícito de la OTAN y de los Estados Unidos, proclamó unilateralmente la independencia del país, sin lograr el reconocimiento unánime de la comunidad internacional, sólo 90 de los 193 Estados que forman la ONU reconocen la existencia de esta llamada República de Kosovo, existencia que es reconocida por la mayoría albano-musulmana de la región pero que causa fuerte rechazo entre los serbo-cristianos que viven en el norte de Kosovo.

Kosovo, una turbulenta historia.

En Kosovo se encuentran restos culturales datados de época neolítica que dan a entender una importante población y un importante grado de civilización en la región desde fechas muy tempranas.

Pueblos indoeuropeos de la rama ilirio-tracia llegaron al territorio entre los siglo s IV-III a.C. y sobre esa población se impuso el mundo romano, que ejerció una importante aculturización de la zona. Caído el Imperio romano de Occidente, el actual Kosovo quedó como parte del Imperio romano de Oriente, mal llamado por los historiadores Imperio bizantino.

Kosovo, en la frontera con Albania y Macedonia, fue uno de los primeros lugares de asentamiento de los serbios en los Balcanes durante los siglos V y VI. Los serbios eran una de las tribus eslavas que poblaron en esas fechas a la región balcánica, convirtiéndose en el elemento étnico mayoritario, aunque entrando en simbiosis con el sustrato ilirio-latino.

Sometidos al llamado Imperio bizantino (en realidad Imperio romano de Oriente), los serbios se convirtieron al Cristianismo ortodoxo. En el 850 se sometieron al primer Imperio búlgaro, los búlgaros fueron un pueblo de las estepas emparentados con los húngaros que conquistaron en el siglo IX parte de la zona balcánica, dejaron pocas huellas, sólo el nombre y el gentilicio de la actual Bulgaria, cuyos habitantes no descienden mayoritariamente de esos búlgaros sino que son eslavos de etnia, de idioma y de religión ortodoxa, por lo tanto muy emparentados con serbios y rusos.  Tras la caída del efímero Impero búlgaro, la zona fue reconquistada por Constantinopla (la capital del Imperio bizantino) pero los diversos reinos serbios comenzaron a luchar por su independencia, haciendo de Kosovo la zona más fuerte de resistencia serbia al domino imperial.

Serbia tuvo su apogeo bajo los Nemanidas y el impero de su zar, Douchan, a finales del siglo XIV, convirtiéndose entonces en el estado más importante de los Balcanes. Kosovo, el corazón de ese reino serbio, conoció la proliferaron  de monasterios, tesoros de la arquitectura, declarados patrimonio artístico mundial, entre los que podemos destacar el de Pec, que simboliza la autoridad suprema de la iglesia ortodoxa serbia. En esa época los serbios eran mayoría en la región, aunque había pequeñas comunidades de griegos, búlgaros y sajones-alemanes.

La invasión turca, ocurrió tras la caída de Constantinopla (hoy Estambul), éstos llegaron a Kosovo a finales del siglo XIV.  Para frenar el avance del Turco, se creó un coalición cristiana encabezada por Lázaro Hrbeljanovic, que incluía a serbios, valacos, albaneses (Albania aún no era musulmana) húngaros y serbios. Los turcos avanzaron rápidamente por el territorio balcánico y la confrontación bélica tuvo lugar en el llamado Campo de Kosovo. En la misma murieron los jefes de ambos ejércitos, el príncipe serbio Lázaro Hrebeljanovic y el sultán turco, Moura, pero las tropas turcas lograron  dispersar a unas huestes cristinas extenuadas.  

Según la tradición serbia, el príncipe Lázaro, y la nobleza serbia, que habían caído prisioneros, eligieron morir antes de convertirse a la fe musulmana, prefiriendo la muerte en libertad, a la sumisión y la servidumbre.

Esta derrota está todavía presente en el corazón de cada serbio, y transforma para ellos a Kosovo en un lugar místico, fuera del tiempo, presente en la memoria de cada uno de ellos. Kosovo es la tierra santa donde, después de haber conocido el poder y la gloria, los serbios cayeron en la esclavitud.

Para los serbios Kosovo no es solamente un espacio geográfico, es un territorio metafísico al cual los serbios se sienten ligados, después de más de seiscientos años, por un juramento que proclama el culto a los héroes y encarna el misterio de la muerte y resurrección de la nación serbia.

Sustitución étnica: la albanización  de Kosovo.

Durante la sumisión al Imperio otomano, Kosovo se incluyó en la llamada Rumelia, que abarcaba la parte de Europa sometida al Sultán.  Lógicamente durante estos años empezó la islamización del territorio, y es ahora cuando los albaneses y los bosnios –ambos pueblos europeos– empiezan a abrazar el Corán.  

En el siglo XVII empezaron los conflictos bélicos entre el Turco y el Sacro Imperio Romano-Germánico, empeñado en devolver esas tierras a la civilización europea. Las continuas contraofensivas turco-musulmanas iban acompañadas de terribles saqueos, violaciones e incendios. La represión turca se cebó principalmente con los serbios, 30.000 de ellos, encabezados por el patriarca ortodoxo, Arsenije III, se vieron obligados a refugiarse en Austria, en lo que los serbios aún conocen como la Gran Migración. Fue entonces cuando, bajo la protección de los turcos, empezaron a llegar masivamente albaneses que alteraron la composición étnica de Kosovo.

En el siglo XIX hubo un cierto ambiente nacionalista albano-kosovar en la zona.  Es en 1912, después de la Primera Guerra Balcánica, cuando Kosovo es reconocido internacionalmente una provincia más en la Serbia recién liberada, el porcentaje de serbios en la región supera el 50%. Durante la SGM la región pasa a soberanía albanesa,  pero al finalizar el conflicto regresa a Serbia, que es una de las repúblicas federadas en  Yugoslavia; pero ya entonces el porcentaje de serbios ha bajado al 25%.

Contrariamente a lo que se piensa el “golpe de gracia” contra los serbios, lo dio el régimen del mariscal Tito, que prohibió el regreso a la zona de los refugiados serbios en un momento en el que buscaba el acercamiento a una Albania gobernada por el maoísta, Enver Hoxha. Tito, animó la natalidad  de los albano-kosovares, convirtiéndose  en el padrino de todo el ¡séptimo hijo! que naciera de una familia albano-kosovar. El resultado de esta política de inversión demográfica fue que en la década de los 90 el porcentaje de serbios en la región baja al 10%, en la década de los 2000, las acciones terroristas del UCK rebajaron esta cifra hasta el 8%.

UCK la narcoguerrilla albano-kosovar.

En 1998 comenzó su actividad armada de la guerrilla del UCK (Ejército de Liberación de Kosovo por sus siglas en albanés) cuyas acciones se centraron principalmente en el asesinato de civiles serbios. Esta organización terrorista, de métodos mafiosos, no ha distinguido claramente entre su actividad armada y la delincuencia común. Se dice que la UCK es uno de los eslabones más importantes en la ruta de la droga que va desde Afganistán a Europa occidental pasando por Turquía y los Balcanes, es conocida la relación de la UCK con el tráfico ilegal de coches y sobre todo con el repúgnante tráfico de órganos humanos.

En 2008 el fiscal serbio para crímenes de guerra investigó las docenas de informes sobre prisioneros serbios capturados por los jefes terrorista del UCK, que luego formaron parte del gobierno kosovar, acusados de este tráfico de órganos.  La Oficina Serbia del Fiscal, recibió informaciones del Tribunal de La Haya que narraban como docenas de serbios encarcelados por los albaneses en Kosovo fueron llevados a Albania en 1999 y asesinados, siendo extirpados sus órganos y vendidos a traficantes internacionales. La que fuera  Jefa de la Fiscalía del Tribunal del La Haya, Carla Ponte publicó un libro sobre este tema titulado La Caza, en el que señala  que las víctimas serbias eran capturadas preferentemente después de los bombardeos “liberadores” de La OTAN en la zona. Una Asamblea Parlamentaria del Consejo de Europa acusó a Hashim Thaci, líder de la UCK de haber sido jefe de esta red criminal. Tachi, fue elegido dos veces presidente del Kosovo independiente.

Kosovo epicentro de las mafias en Europa.

En su libro El G9 las mafias del mundo, Jean François Gayraud, experto criminólogo, alerta del peligro de la llegada al poder de grupos narco-terroristas como la guerrilla albanesa del UCK, un factor que pone en riesgo la paz y la estabilidad mundial. Su diagnóstico no puede admitir duda ni matices: “La mayor simbiosis entre  Estado y mafia se produce en un país que todavía no existe: Kosovo, hemos permitido que en el corazón de Europa surja una pequeña Colombia”.

Kosovo se ha convertido en el principal foco de Europa de tráfico de personas, trata de blancas, contrabando de tabaco, coches robados y  narcotráfico.

Varios representantes de sus atoridades han sido detenidas por asuntos criminales, como lo fue su ex primer ministro, Agim Ceku, que fue detenido en la frontera entre Macedona y Bulgaria, cuando las autoridades colombianas lo expulsaron de su país donde fue expulsado por la seguridad local a petición del gobierno de Belgrado que quiere llevarle a los tribunales internacionales.

EE.UU detrás de la inestabilidad en los Balcanes.

El siglo XX demostró una constante conflictividad geopolítica: la inestabilidad en los Balcanes, provoca inestabilidad y conflicto en toda Europa.

La caída del Muro provocó un nuevo escenario internacional, el “peligro comunista” había desaparecido, el paraguas norteamericano se hacía innecesario y era factible una aproximación entre Europa occidental y Europa oriental; el equilibrio se rompía, y la hegemonía militar norteamericana podría entrar en cuestión.

Con la vieja e infalible táctica del “divide y vencerás”, los estrategas del Pentágono no fueron ajenos al estallido de los conflictos en la zona más sensible de nuestro continente por donde pasan las zonas de influencia de las potencias europeas: Eslovenia-Croacia (influencia alemana); Serbia-Bulgaria-Macedonia (influencia rusa), amén de la tradicional amistad franco-serbia. Lo que podría ser un punto de unión entre los países europeos, se convirtió en un punto de confrontación bélica.

Washington  introdujo un elemento que desestabilizaría por completo la región: el islamismo político, si bien el islam existía en la zona como religión, fue el apoyo de EE.UU lo que lo convirtió en un elemento  político-ideológico. Estados Unidos usó el islamismo de la misma forma que lo hacía en Chechenia contra Rusia y a través de Marruecos contra España. Esta acción del Pentágono se tradujo en el apoyo a la creación del primer Estado musulmán de inspiración islamista en Europa: Bosnia-Herzegovina; y posteriormente en el claro apoyo a la separación de Kosovo de Serbia, y su inclusión en la Gran Albania, como el segundo estado musulmán en suelo europeo (la Albania comunista era de mayoría islámica, pero difícilmente se podía hablar de un estado musulman). La creación de esta “dorsal verde” –Albania-Bosnia– con alianzas tácticas e ideológicas con Turquía, en aquellas fechas fiel a la política de Washington,  rompía el equilibrio balcánico y creaban permanentemente una zona de inestabilidad convirtiéndolo en un avispero.

Rusia y los identitartios europeos del lado de Serbia.

Serbia, es junto a Bulgaria el gran y permanente aliado de Rusia, estamos hablando de tres países eslavos de religión ortodoxa y con fuertes vínculos culturales. En las recientes crisis balcánicas, Serbia también ha contado con el apoyo incondicional de países como Rumanía (latinos y ortodoxos) y de Grecia (helenos y ortodoxos). Pero sin duda el apoyo más poderoso es el que viene desde Moscú.

Rusia apoyó diplomáticamente a Serbia, incluso se valoró  una posible respuesta bélica por parta de Moscú-Belgrado a la proclamación unilateral de independencia de Kosovo. Sin embargo el Kremlin no quiso dar ese paso que le hubiera enfrentado abiertamente a los Estados Unidos. La no intervención rusa en Kosovo tuvo su contrapartida geopolítica, en Georgia, donde en el verano de 2008 Moscú paró de forma militar y contundente el ataque de Georgia contra Osetia del sur, reconoció la independencia de esta nuevo estado, que es el paso previo a su reunificación con Osetia del Norte, como una región más de Rusia.

Esta irrupción con fuerza militar de Rusia en el gran tablero, marcó una nueva relación de poder. Desde entonces Rusia, ha apoyado aún más abiertamente la posición de los serbios en Kosovo, como ayuda diplomática, y logística. En las actuales circunstancias todo apunta a que Moscú se implicaría de una forma más contundente en un posible nuevo enfrentamiento entre albaneses y serbios por el dominio de Kosovo.

En Europa occidental, hay que resaltar el apoyo que todos los partidos identitarios han dado a Serbia y a la población serbo-cristiana de la zona.  En los últimos meses, destaca las divertidas iniciativas presentadas en el parlamento europeo por Andreas Mözler (FPÖ) y las declaraciones de varios dirigentes de esta formación austriaca incluyendo a su presidente HC Strache, así como de Bruno Gollnisch (FN). Este apoyo identitario ha tenido concretas respuestas, como es la iniciativa francesa Solidarité Kosovo encargada de llevar alimentos, asistencia médica y juguetes a los niños serbios; desde 2011, esta asociación tiene su sección española, Solidaridad Kosovo, a la que desde aquí les queremos hacer llegar nuestros apoyo y reconocimiento por sus constantes y determinadas acciones de apoyo a los serbios de Kosovo, una realidad olvidada e ignorada por los grandes medios de comunicación españoles. 

Enric Ravello

Secretario de relaciones nacionales e internacionales de PxC. 

                                                        *   *   *   * 

KOSOVO UNA REALITAT IGNORADA

 

Els passats 14 i 15 de febrer es va celebrar una referèndum en el nord de Kosovo de majoria serbo-cristiana, en el mateix es preguntava si s'acceptarien les institucions i la pertinença a un Kosovo independent de majoria albano-musulmana i amb capital en Prístna, el resultat va ser arrollador: un 99,24% va dir que no. És l'explosiva situació en la qual es troba aquesta província, en la qual la majoria albano-musulmana ha declarat unilateralment la independència amb el suport d'Estats Units. Independència que no és reconeguda per Sèrbia, que segueix considerant Kosovo com una província seua, ni per la minoria sèrbia del nord de la de Kosovo, ni per diversos països d'Europa, Rússia, Xina i Espanya incloses.

El status de Kosovo està encara en discussió i els resultats d'aquest referèndum posen de manifest que la solució al problema kosovar serà molt complexa i en cap cas passarà per un Estat independent albano-kosovar que incloixca el control sobre la minoria sèrbia.

Sèrbia considera, i tots els aspirants a president en les eleccions d'aquest diumenge ho confirmen, que Kosovo és una província autònoma sota la seua sobirania, però realment Belgrad no exerceix la sobirania sobre la regió des de 1999, quan en finalitzar la Guerra de Kosovo, l'administració va quedar en mans de l'ONU i de l'OTAN.

En aquest context, un autoproclamat govern provisional de Kosovo, format per ex guerrillers del UCK i amb el suport explícit de l'OTAN i dels Estats Units, va proclamar unilateralment la independència del país, sense aconseguir el reconeixement unànime de la comunitat internacional, només 90 dels 193 Estats que formen l'ONU reconeixen l'existència d'aquesta anomenada República de Kosovo, existència que és reconeguda per la majoria albano-musulmana de la regió però que causa fort rebuig entre els serbo-cristians que viuen en el nord de Kosovo.

Kosovo, una turbulenta història.

A Kosovo es troben restes culturals datades d'època neolítica que donen a entendre una important població i un important grau de civilització a la regió des de dades molt primerenques.

Pobles indoeuropeus de la branca ilirio-tracia van arribar al territori entre els segle s IV-III a. de C. i sobre aquesta població es va imposar el món romà, que va exercir una important aculturització de la zona. Caigut l'Imperi romà d'Occident, l'actual Kosovo va quedar com a part de l'Imperi romà d'Orient, mal anomenat pels historiadors Imperi bizantí.

Kosovo, a la frontera amb Albània i Macedònia, va ser un dels primers llocs d'assentament dels serbis en els Balcans durant els segles V i VI. Els serbis eren una de les tribus eslaves que van poblar en aquestes dades a la regió balcànica, convertint-se en l'element ètnic majoritari, encara que entrant en simbiosi amb el substrat iliri-llatí.

Sotmesos a l'anomenat Imperi bizantí (en realitat Imperi romà d'Orient), els serbis es van convertir al Cristianisme ortodox. En el 850 es van sotmetre al primer Imperi búlgar, els búlgars van ser un poble de les estepes emparentats amb els hongaresos que van conquistar al segle IX part de la zona balcànica, van deixar poques petjades, només el nom i el gentilici de l'actual Bulgària, els habitants de la qual no descendeixen majoritàriament d'aquests búlgars sinó que són eslaus d'ètnia, d'idioma i de religió ortodoxa, per tant molt emparentats amb serbis i russos. Després de la caiguda de l'efímer Impero búlgar, la zona va ser reconquerida per Constantinoble (la capital de l'Imperi bizantí) però els diversos regnes serbis van començar a lluitar per la seua independència, fent de Kosovo la zona més forta de resistència sèrbia al domino imperial.

Sèrbia va tenir el seu apogeu sota els Nemanidas i l'impero del seu tsar, Douchan, a la fi del segle XIV, convertint-se llavors en l'estat més important dels Balcans. Kosovo, el cor d'aquest regne serbi, va conèixer un important proiferament de monestirs, tresors de l'arquitectura, declarats patrimoni artístic mundial, entre els quals podem destacar el de Pec, que simbolitza l'autoritat suprema de l'església ortodoxa sèrbia. En aquesta època els serbis eren majoria a la regió, encara que hi havia petites comunitats de grecs, búlgars i saxons-alemanys.

La invasió turca, va ocórrer després de la caiguda de Constantinoble (avui Istanbul), aquests van arribar a Kosovo a la fi del segle XIV. Per frenar l'avanç del Turc, es va crear un coalició cristiana encapçalada per Lázaro Hrbeljanovic, que incloïa a serbis, valacs, albanesos (Albània encara no era musulmana) hongaresos i serbis. Els turcs van avançar ràpidament pel territori balcànic i la confrontació bèl·lica va tenir lloc en l'anomenat Camp de Kosovo. En la mateixa van morir els caps de tots dos exèrcits, el príncep serbi Lázaro Hrebeljanovic i el sultà turc, Moura, però les tropes turques van aconseguir dispersar a unes hosts cristianes extenuades. 

Segons la tradició sèrbia, el príncep Llàtzer, i la noblesa sèrbia, que havien caigut presoners, van triar morir abans de convertir-se a la fe musulmana, preferint la mort en llibertat, a la submissió i la servitud.
Aquesta derrota està encara present en el cor de cada serbi, i transforma per a ells a Kosovo en un lloc místic, fora del temps, present en la memòria de cadascun d'ells. Kosovo és la terra santa on, després d'haver conegut el poder i la glòria, els serbis van caure en l'esclavitud.
Per als serbis Kosovo no és solament un espai geogràfic, és un territori metafísic al qual els serbis se senten lligats, després de més de sis-cents anys, per un jurament que proclama el culte als herois i encarna el misteri de la mort i resurrecció de la nació sèrbia.

Substitució ètnica: la albanització de Kosovo.

 
Durant la submissió a l'Imperi otomà, Kosovo es va incloure en la anomenada Rumelia, que abastava la part d'Europa sotmesa al Sultà. Lògicament durant aquests anys va començar la islamització del territori, i és ara quan els albanesos i els bosnians –tots dos pobles europeus– comencen a abraçar l'Alcorà. 

Al segle XVII van començar els conflictes bèl·lics entre el Turc i el Sacre Imperi Romano-Germànic, obstinat a retornar aquestes terres a la civilització europea. Les contínues contraofensives turc-musulmanes anaven acompanyades de terribles saquejos, violacions i incendis. La repressió turca es va encebar principalment amb els serbis, 30.000 d'ells, encapçalats pel patriarca ortodox, Arsenije III, es van veure obligats a refugiar-se a Àustria, en el que els serbis encara coneixen com la Gran Migració. Va ser llavors quan, sota la protecció dels turcs, van començar a arribar massivament albanesos que van alterar la composició ètnica de Kosovo.

Al segle XIX va haver-hi un cert ambient nacionalista albano-kosovar a la zona. És en 1912, després de la Primera Guerra Balcànica, quan Kosovo és reconegut internacionalment una província més en la Sèrbia recentment alliberada, el percentatge de serbis a la regió supera el 50%. Durant la SGM la regió passa a sobirania albanesa, però en finalitzar el conflicte torna a Sèrbia, que és una de les repúbliques federades a Iugoslàvia; però ja llavors el percentatge de serbis ha baixat al 25%.

Contràriament al que es pensa el “cop de gràcia” contra els serbis, ho va donar el règim del mariscal Tito, que va prohibir el retorn a la zona dels refugiats serbis en un moment en el qual buscava l'acostament a una Albània governada pel maoista, Enver Hoxha. Tito, va animar la natalitat dels albano-kosovars, convertint-se en el padrí de tot el setè fill! que naixés d'una família albano-kosovar. El resultat d'aquesta política d'inversió demogràfica va ser que en la dècada dels 90 el percentatge de serbis a la regió baixa al 10%, en la dècada dels 2000, les accions terroristes del UCK van rebaixar aquesta xifra fins al 8%.

UCK la narcoguerrilla albano-kosovar.

 
En 1998 va començar la seua activitat armada  la guerrilla del UCK (Exèrcit d'Alliberament de Kosovo per les seues sigles en albanès) les accions del qual es van centrar principalment en l'assassinat de civils serbis. Aquesta organització terrorista, de mètodes mafiosos, no ha distingit clarament entre la seua activitat armada i la delinqüència comuna. Es diu que la UCK és un de les baules més importants en la ruta de la droga que va des d'Afganistan a Europa occidental passant per Turquia i els Balcans, és coneguda la relació de la UCK amb el tràfic il·legal de cotxes i sobretot amb el repugnant tràfic d'òrgans humans.

En 2008 el fiscal serbi per a crims de guerra va investigar les dotzenes d'informes sobre presoners serbis capturats pels caps terroristes del UCK, que després van formar part del govern kosovar, acusats d'aquest tràfic d'òrgans. L'Oficina Sèrbia del Fiscal, va rebre informacions del Tribunal de l'Haia que narraven com a dotzenes de serbis empresonats pels albanesos a Kosovo van ser portats a Albània en 1999 i assassinats, sent extirpats els seus òrgans i venuts a traficants internacionals. La que fos Cap de la Fiscalia del Tribunal del l'Haia , Carla Ponte va publicar un llibre sobre aquest tema titulat La Caça, en el qual assenyala que les víctimes sèrbies eren capturades preferentment després dels bombardejos “alliberadors” de l'OTAN a la zona. Una Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa va acusar a Hashim Thaci, capdavanter de la UCK d'haver estat cap d'aquesta xarxa criminal. Tachi, va ser triat dues vegades president del Kosovo independent

Kosovo epicentre de les màfies a Europa.

 
En el seu llibre El G9 les màfies del món, Jean François Gayraud, expert criminòleg, alerta del perill de l'arribada al poder de grups narco-terroristes com la guerrilla albanesa del UCK, un factor que posa en risc la pau i l'estabilitat mundial. El seu diagnòstic no pot admetre dubtes ni matisos: “La major simbiosi entre Estat i màfia es produeix en un país que encara no existeix: Kosovo, hem permès que en el cor d'Europa sorgeixi una petita Colòmbia”.

Kosovo s'ha convertit en el principal focus d'Europa de tràfic de persones, tràfic de blanques, contraban de tabac, cotxes robats i narcotràfic.

Diversos representants de les seues autoritats han segut detingudes per assumptes criminals, com el va ser el seu exprimer ministre, Agim Ceku, que va ser detingut a la frontera entre Macedona i Bulgària, quan les autoritats colombianes ho van expulsar del seu país on va ser expulsat per la seguretat local a petició del govern de Belgrad que vol portar-li als tribunals internacionals.

EE.UU darrere de la inestabilitat en els Balcans.

 
El segle XX va demostrar una constant conflictivitat geopolítica: la inestabilitat en els Balcans, provoca inestabilitat i conflicte en tota Europa.

La caiguda del Mur va provocar un nou escenari internacional, el “perill comunista” havia desaparegut, el paraigua nord-americà es feia innecessari i era factible una aproximació entre Europa occidental i Europa oriental; l'equilibri es trencava, i l'hegemonia militar nord-americana podria entrar en qüestió.

Amb la vella i infalible tàctica de el “divideix i venceràs”, els estrategues del Pentàgon no van ser aliens a l'esclat dels conflictes a la zona més sensible del nostre continent per on passen les zones d'influència de les potències europees: Eslovènia-Croàcia (influència alemanya); Sèrbia-Bulgària-Macedònia (influència russa), amén de la tradicional amistat franc-sèrbia. El que podria ser un punt d'unió entre els països europeus, es va convertir en un punt de confrontació bèl·lica.

Washington va introduir un element que desestabilitzaria per complet la regió: l'islamisme polític, si ben l'islam existia a la zona com a religió, va ser el suport d'EE.UU el que ho va convertir en un element polític-ideològic. Estats Units va usar l'islamisme de la mateixa forma que ho feia a Txetxènia contra Rússia i a través del Marroc contra Espanya. Aquesta acció del Pentàgon es va traduir en el suport a la creació del primer Estat musulmà d'inspiració islamista a Europa: Bòsnia i Hercegovina; i posteriorment en el clar suport a la separació de Kosovo de Sèrbia, i la seua inclusió en la Gran Albània, com el segon estat musulmà en sòl europeu (l'Albània comunista era de majoria islàmica, però difícilment es podia parlar d'un estat musulmà). La creació d'aquesta “dorsal verd” –Albània-Bòsnia– amb aliances tàctiques i ideològiques amb Turquia, en aquelles dates fidel a la política de Washington, trencava l'equilibri balcànic i creaven permanentment una zona d'inestabilitat convertint-ho en un vesper.

Rússia i els identitaris europeus del costat de Sèrbia.

 
Sèrbia, és al costat de Bulgària el gran i permanent aliat de Rússia, estem parlant de tres països eslaus de religió ortodoxa i amb forts vincles culturals. En les recents crisis balcàniques, Sèrbia també ha comptat amb el suport incondicional de països com Romania (llatins i ortodoxos) i de Grècia (hel·lens i ortodoxos). Però sens dubte el suport més poderós és el que ve des de Moscou.

Rússia va recolzar diplomàticament a Sèrbia, fins i tot es va valorar una possible resposta bèl·lica per part de Moscou-Belgrad a la proclamació unilateral d'independència de Kosovo. No obstant això el Kremlin no va voler donar aquest pas que li hagués enfrontat obertament als Estats Units. La no intervenció russa a Kosovo va tenir la seua contrapartida geopolítica, a Geòrgia, on en l'estiu de 2008 Moscou va parar de forma militar i contundent l'atac de Geòrgia contra Osetia del sud, va reconèixer la independència d'aquest nou estat, que és el pas previ a la seua reunificació amb Osetia del Nord, com una regió més de Rússia.

Aquesta irrupció amb força militar de Rússia en el gran tauler, va marcar una nova relació de poder. Des de llavors Rússia, ha recolzat encara més obertament la posició dels serbis a Kosovo, com a ajuda diplomàtica, i logística. En les actuals circumstàncies tot apunta al fet que Moscou s'implicaria d'una forma més contundent en un possible nou enfrontament entre albanesos i serbis pel domini de Kosovo.

A Europa occidental, cal ressaltar el suport que tots els partits identitaris han donat a Sèrbia i a la població serbo-cristiana de la zona. En els últims mesos, destaca les divertides iniciatives presentades al parlament europeu per Andreas Mözler (FPÖ) i les declaracions de diversos dirigents d'aquesta formació austríaca incloent al seu president HC Strache, així com de Bruno Gollnisch (FN). Aquest suport identitari ha tingut concretes respostes, com és la iniciativa francesa Solidarité Kosovo encarregada de portar aliments, assistència mèdica i joguines als nens serbis; des de 2011, aquesta associació té la seua secció espanyola, Solidaritat Kosovo, a la qual des d'aquí els volem fer arribar els nostres suport i reconeixement per les seues constants i determinades accions de suport als serbis de Kosovo, una realitat oblidada i ignorada pels grans mitjans de comunicació espanyols. 

Enric Ravello
Secretari de relacions nacionals i internacionals de PxC.